‘Polònia' venç Catalunya

L'audiència tele­vi­siva és la mel de la política, i més encara en cir­cumstàncies elec­to­rals com les pre­sents. La bresca d'aquesta mel és a Polònia, un pro­grama emmas­ca­rat d'humor que fa cari­ca­tura de la política i els polítics; una autèntica crònica política. El ressò de les emis­si­ons és tan gran que ha acon­se­guit que els per­so­nat­ges reals, alguns dels quals aspi­ren a gover­nar Cata­lu­nya, accep­tes­sin fer la paròdia de la seva paròdia; una mena de con­fir­mació ofi­cial del per­so­natge de ficció com a autèntic pro­ta­go­nista, un cer­ti­fi­cat de cre­di­bi­li­tat que molts espec­ta­dors, massa, ja els han con­ce­dit de fa temps.

L'humor de Polònia no és el de la sàtira des­pi­e­tada ni el de la crítica social; és blanc, apa­rent­ment inno­cent i no sem­pre equi­li­brat. El resul­tat és un èxit cla­morós que ha creat un este­re­o­tip de la política cata­lana i de Cata­lu­nya molt poc enco­rat­ja­dor. Natu­ral­ment, res a dir del talent d'un pro­grama de tele­visió ni de la capa­ci­tat de màrque­ting demos­trada en la seva última ope­ració. La qüestió està en la mel i en les abe­lles en cam­pa­nya.

On és el límit de la recerca de l'audiència per part dels polítics? A més de Polònia, en els dar­rers temps s'han succeït els cops d'efecte en dife­rents pro­gra­mes com La noria, Sal­va­dos o El inter­me­dio, pla­ces difícils per par­lar de política amb sen­tit. Segu­ra­ment aquest límit és la capa­ci­tat del con­vi­dat de man­te­nir el seu dis­curs, la per­so­na­li­tat i la res­pon­sa­bi­li­tat que li ator­guen la seva cre­di­bi­li­tat, i fer-les com­pa­ti­bles amb les carac­terísti­ques del plató, però sense ren­dir-se al guió. Expo­sar-se als perills de l'espec­ta­cle tele­vi­siu per expli­car les seves pro­pos­tes podria ser gai­rebé una obli­gació per als polítics; dei­xar-se empas­sar pel feno­men, una imprudència.

Es pot fer política i cam­pa­nya elec­to­ral amb humor (vegeu l'espot elec­to­ral del PSC de jueus i romans). El que no és tan clar és que un gover­nant o aspi­rant a ser-ho hagi de renun­ciar al seu propi paper, al seu jo polític, per obte­nir uns aplau­di­ments i mol­tes ria­lles. Aban­do­nant el seu jo es con­ver­tei­xen en paròdia. Els estu­dis d'opinió diuen que la política i la seva cre­di­bi­li­tat patei­xen una greu malal­tia, cosa que per­met pen­sar que qual­se­vol refre­dat podria agre­jar l'afecció, encara que fos un cop d'aire de riure.