Científics no famosos

Una enquesta cata­lana adreçada a gai­rebé 5.000 per­so­nes més grans de 14 anys ha demos­trat que els científics, mal­grat ser tan impor­tants com indis­pen­sa­bles, no poden pre­su­mir de fama. Entre els noms citats al qüesti­o­nari hi ha el del doc­tor Pedro Alonso, inves­ti­ga­dor de la malària i del qual es parla als mit­jans de comu­ni­cació des de fa anys. Doncs bé, la majo­ria dels enques­tats diuen que es tracta d'un espor­tista –deu ser pel Fer­nando Alonso de fórmula 1–, i només un 5% el cata­lo­guen cor­rec­ta­ment. L'arqueòleg Eudald Car­bo­nell, codi­rec­tor del jaci­ment d'Ata­pu­erca, pro­ta­go­nista d'una sèrie divul­ga­tiva d'èxit a TV3, autor de diver­sos lli­bres, és iden­ti­fi­cat per un minso 8,8% de per­so­nes.

¿La gent sent i mira però no escolta i no veu? Què els interessa real­ment, què valo­ren? Valentí Fus­ter, cardiòleg pre­uat arreu del món, obté un 9,8% de reco­nei­xe­ments, men­tre que un altre metge pres­tigiós, l'inves­ti­ga­dor del càncer Joan Mas­sa­guer, tan sols és cone­gut pel 5,6% dels pre­gun­tats.

Ben cert que cap dels esmen­tats neces­sita ser famós, que amb la seva tasca no cer­quen pas la noto­ri­e­tat popu­lar, de forma que la qua­li­fi­cació nega­tiva no recau en ells sinó en la comu­ni­tat social. Quina mena de soci­e­tat és aquesta en què l'escala de valo­ra­ci­ons i de temes que des­per­ten interès ignora la ciència?

Pot­ser no ens n'hauríem d'estra­nyar si tenim en compte que a l'edat adulta es ten­deix a omplir el temps de lleure amb bana­li­tats i que els joves solen triar car­rera uni­ver­sitària no per amor al conei­xe­ment sinó en funció del pre­vi­si­ble mer­cat de tre­ball. Aquesta és la col·lec­ti­vi­tat que s'està cre­ant, amb uns resul­tats pre­vi­si­bles. L'espe­rit crític i el raci­o­cini són atri­buts ban­de­jats, com ho demos­tra que a l'enquesta un 81% esti­min la salut i la sani­tat en pri­mer lloc, i l'edu­cació i la cul­tura en segon, men­tre viuen al marge de reconèixer els que apor­ten salut i cul­tura.

Con­tra­dic­ci­ons que posen de mani­fest la mal·lea­bi­li­tat d'una ciu­ta­da­nia bom­bar­de­jada a diari per comu­ni­ca­ci­ons en les quals el cim cor­res­pon als diners i tot seguit a la diversió. Enmig de tant rebom­bori resulta difícil pen­sar.