Ser responsable no és ser immadur

Escric aquest arti­cle després de lle­gir l'arti­cle d'opinió titu­lat Madu­resa? No encara! de l'amiga Patrícia Gabancho, publi­cat el diven­dres 5 de novem­bre en aquest diari, on afir­mava que la crisi al si del Cer­cle Català de Nego­cis (CCN) i les meves decla­ra­ci­ons sobre Uriel Ber­tran i Alfons López Tena –deto­nant de la frag­men­tació del CCN– són una mos­tra que l'inde­pen­den­tisme no és prou madur. Va reblar el clau dos dies més tard el direc­tor de l'Avui, Xevi Xirgo, quan escri­via que no sabia si el pre­si­dent del CCN encara era jo o ho era una altra per­sona.

Creia que després de la bona infor­mació publi­cada pel peri­o­dista Pep Llo­ve­ras el dia 26 d'octu­bre en aquest mateix diari tot estava clar. En Pep Llo­ve­ras rela­tava que els rebels no havien asso­lit l'objec­tiu de des­ti­tuir-me i que jo havia con­vo­cat tots els socis a una assem­blea el dia 10 de desem­bre, pas­sa­des les elec­ci­ons, per deci­dir el futur de la direcció de l'enti­tat que tant ha fet fins ara per aquest país. He arri­bat a la con­clusió que pot­ser sí que hi ha molts cata­lans que no s'han assa­ben­tat prou bé de les cau­ses de la crisi que ha com­por­tat la divisió al si del CCN. Per això vull expli­car-me.

No estic gens d'acord amb Patrícia Gabancho quan diu que la divisió del CCN és un exem­ple d'imma­du­resa política. Jo diria que és, pre­ci­sa­ment, tot al con­trari. És evi­dent, ni que pugui sonar a para­doxa, que la crisi del CCN és tot un exem­ple de madu­resa política, de res­pon­sa­bi­li­tat i de coherència amb el país. No podem defen­sar la uni­tat per la uni­tat. Cap català amb seny defen­sarà la uni­tat no cohe­rent, la dub­tosa, la fràgil. Aquest és un moment massa impor­tat per a l'inde­pen­den­tisme per donar suport a juga­des arris­ca­des.

Els empre­sa­ris sabem molt bé que una de les cau­ses més impor­tants del tren­ca­ment i des­a­pa­rició d'empre­ses és el des­a­cord entre el socis que en for­men part. Sí, les des­a­vi­nen­ces entre els socis són el fac­tor més impor­tant en el tren­ca­ment de pro­jec­tes con­sis­tents que són ple­na­ment via­bles al mer­cat.

És per aquest motiu tan cone­gut en el món empre­sa­rial que al seu moment vaig defen­sar la no uni­tat. Algú pen­sarà que és una qüestió de per­so­na­lisme, però això és sim­pli­fi­car les raons. Es tracta sen­zi­lla­ment de ser cohe­rent, madur i res­pon­sa­ble. Qui s'uneix a un pro­jecte al qual no veu con­sistència? Qui s'uni­ria a una per­sona o a un grup de per­so­nes en qui no con­fia? Quin empre­sari s'asso­ciarà a un pro­jecte del qual no està com­ple­ta­ment con­vençut i que pot por­tar-lo a des­fer la feina feta durant els anys en què sol ha cons­truït decent­ment el propi pro­jecte? Si a més, com és el cas, has pogut conèixer de pri­mera mà els dife­rents pro­jec­tes sobre la taula, i espe­ci­al­ment les per­so­nes que els impul­sen, amb més raó no es pot trair la pròpia consciència.

La uni­tat per la uni­tat fa un trist favor a la democràcia. Fins i tot pot arri­bar a ser con­tra­pro­du­ent a la mateixa idea de la democràcia. El sis­tema democràtic per­met que petits par­tits puguin sor­gir de col·lec­tius soci­als per poder difon­dre el seu mis­satge i gua­nyar-se la con­fiança dels ciu­ta­dans per ser votats i acce­dir al Par­la­ment per pri­mer cop. A par­tir d'aquí la democràcia per­met que aquest col·lec­tiu es vagi fent gran i creixi a mesura que pot difon­dre el seu mis­satge i sigui accep­tat per una majo­ria cada dia més gran de ciu­ta­dans.