ca montes
Franco, avui
anys després no
han anul·lat la condemna a mort de Companys
Si el lector llegeix aquest article a les deu del matí ho estarà fent trenta-cinc anys exactes després d'aquella patètica actuació d'Arias Navarro en la televisió única anunciant que el dictador havia mort al llit. Els qui ho vam viure difícilment ho podrem oblidar. Trenta-cinc anys justos després de la mort del dictador la seua ombra simplement hauria d'haver-se esborrat del tot. I tanmateix la seua presència, i la presència del seu concepte d'Espanya, apareix una vegada i una altra. Tant que fins i tot molts tenim la sensació que retorna amb força.
Aquests dies, per exemple, hi ha una polèmica en marxa per la demanda feta per un grup d'entitats que reclamen la voladura de la creu del trist Valle de los Caídos i que el taüt del militarot siga remogut del monument fet a la seua glòria per presoners republicans. La anormalitat d'aquest sepulcre de luxe clama al cel. No hi ha enlloc del món un tracte semblant a un dictador consentit per una democràcia. I tanmateix una proposta sensata com aquesta genera un autèntic esvalot.
Però si només fóra això... Trenta-cinc anys després de la mort del dictador l'estat que el va succeir segueix sense poder resoldre cap dels grans temes que invalidarien el seu llegat. No han anul·lat la condemna a mort contra el president Companys. No hi ha la possibilitat de restituir la dignitat dels morts, demòcrates, afusellats en les voreres dels camins o enmig d'un bosc. L'Església catòlica, gran legitimadora de Franco, segueix gaudint d'uns privilegis vergonyosos. El govern de la monarquia espanyola (creada per Franco, no ho oblidem) ni tan sols pot comportar-se amb una mínima decència en el cas del Sàhara, el darrer dels embolics que el general va crear.
Que han canviat moltes coses? Només caldria! Però aquest segueix sense ser un país democràticament normal. És un país, i encara més un estat, amb un baix nivell de democràcia on l'apel·lació a la mà dura o la por a la diferència, trets característics del franquisme, apareixen així que rasques un pèl. Per exemple quan en campanya el PP dispara en un joc contra independentistes catalans i emigrants. Contra els “antipàtria” que deien els falangistes...