Perdre't per sempre

Avui només puc parlar d'ella. Necessito dir al món que la meva amiga s'ha mort. Ens ha deixat orfes. S'ha mort i se'ns ha trencat, sense que ella ho volgués, el cor en bocins punxeguts i dolorosos que se'ns claven al cos i a l'ànima. Plorem fa dies davant la imminència de la realitat i només les llàgrimes que vessem i els milions que ens queden per vessar ens ajudaran a parlar-ne amb serenitat i ens serviran, si de cas, de consol.

Sempre fa mal. Molt de mal. Però hi ha vegades que el dolor és tan enorme, inabastable i injust, tan tremendament injust, que no hi ha res que consoli. És un dolor mental, un dolor profund que serà etern perquè saps que no hi ha retorn. És un dolor físic en què el nus a la gola, el pes al pit i la sensació de pèrdua no et deixa respirar. Només podem plorar. Plorar, parlar-ne i explicar a tothom que l'estimàvem. Que des de sempre i per sempre ens ha ensenyat a viure apassionadament, a triar les millors persones, a ser generosos, optimistes, a valorar què era, què és i què ha de ser realment important. I que també, amb valentia i des de la malaltia, cada dia, amb cada tertúlia, ens mostrava que, per sobre de tot, només tenia sentit estimar-nos. Perquè és veritat. Una veritat compartida pels qui la trobarem tant i tant a faltar.

Les tardes del dissabte, les llargues i apassionades converses plenes de complicitat i totes les estones que ens perdrem no són res davant la crua realitat d'aquells que encara la necessiten tant i l'han perduda per sempre. Cap de les nostres llàgrimes tornaran la filla, la mare, l'esposa-amant-amiga que ha sabut ser. Ella que partia de la serenor, la lucidesa i l'empatia en tots els seus consells, que, sense bondats imposades, ni simpleses barroeres, es va fer estimar. Ella que adorava la vida i no volia deixar-la perdre, que gaudia de tot i de tothom i que xuclava amb passió tot allò que li passava: s'ha mort.

Glòria. Estimada. Estimadíssima Glòria, les hores es faran buides sense tu. I quan a cada sopar, a cada tertúlia, a cada gin tònic que compartim et recordem et farem viure de nou, perquè no volem, no hauríem volgut mai perdre't. Avui, des del dolor immens de no tenir-te, per si de cas només fossin les paraules el que queda per sempre, la meva columna és per a tu.