Caigudes paral·leles

Divendres vinent, 3 de desembre, farà un any que va morir Richard Todd, l'actor irlandès que va desembarcar a Normandia amb l'exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial i que es va consagrar a Hollywood a les ordres d'Alfred Hitchcock (Pànic a l'escenari, 1950) i de King Vidor (La luz va brillar dos cops, 1951). Aquí recordem el seu pas per la Costa Brava, on va interpretar, al costat d'Anne Baxter, Ombres acusadores (1957), un film en blanc i negre dirigit per Michael Anderson i produït per Douglas Fairbanks fill. La pel·lícula tenia trampa; tanta, que Fairbanks sortia després del the end per demanar als espectadors que no revelessin el final! Però la platja de Tamariu hi lluïa amb tota l'esplendor primigènia i la modernista casa Ribera de Palamós, encara dempeus, servia de comissaria de policia amb una gran bandera espanyola onejant a la balconada del carrer del Canó.

Aquest film pertany a la sèrie dels rodats a la Costa Brava durant els anys cinquanta del segle XX: Pandora, Mr. Arkadin i De sobte, l'últim estiu. Durant els anys seixanta encara s'hi van filmar obres interessants, però a partir dels setanta ja només s'hi van fer films d'ínfima categoria. I, a partir dels vuitanta, alguns cineastes sense escrúpols van abandonar els escenaris naturals i es van tancar en interiors de Platja d'Aro i de Lloret per rodar-hi subproductes eròtics. Aquesta caiguda en picat, que es fa evident en el llibre de Lluís Molinas Costa Brava, plató de cinema (Ulyssus, 2009), és paral·lela a la de tot el cinema català. Així com Ignacio F. Iquino va començar amb El Judes i va acabar fent La caliente niña Julieta, a la Costa Brava van passar d'Ava Gardner, Liz Taylor i Anne Baxter a les anònimes i efímeres protagonistes de les sèries S o X. I és que una costa progressivament destrossada només podia acollir, amb tota lògica, un cinema progressivament degradat. Tant al litoral com als films els escauria ser definits amb el títol d'una altra pel·lícula: Més dura serà la caiguda.