La Siurana arqueològica

He pujat a Siu­rana i ara en baixo embu­llada i encos­ti­pada per culpa del vent de serè gèlid que no ha parat de fer la guitza alguns dies de novem­bre. Baixo tre­mo­lant i tre­pit­jant les pedres que m'han por­tat i ara m'allu­nyen de les ruïnes del cas­tell. És que vaig amb talons perquè em pen­sava que amb les obres que hi han fet durant una pila d'anys per acon­se­guir unes ruïnes visi­ta­bles hau­rien repla­nat les pedres. Però no, de moment no ho han fet i ja em sem­bla bé. Sóc cons­ci­ent que hi ha llocs on no s'ha d'anar amb talons però no sem­pre fem el més ade­quat i avui al matí, men­tre esmor­zava a la cuina, m'han vin­gut unes ganes boges d'enfi­lar-me dalt d'uns talons. I aquí estic tot espe­rant que no em torci el peu. Bé, doncs estic bai­xant del cas­tell on m'han expli­cat les obres que hi han fet per con­so­li­dar el que es con­serva del lloc, una for­ta­lesa que van edi­fi­car els sarraïns en aquest llo­gar­ret bellíssim situat a 737 metres d'alti­tud, sobre una cin­glera de roca calcària, a l'extrem de les mun­ta­nyes de Pra­des i damunt el riu Siu­rana. Ja se sap que Siu­rana va ser l'últim reducte musulmà a Cata­lu­nya, fron­tera entre els uns i els altres, i que va patir un dur asset­ja­ment cristià al segle XII, que m'agrada ima­gi­nar que devia ser a foc i ferro i a sang i fetge amb els musul­mans des­es­pe­rats de veure com ho per­dien tot i els cris­ti­ans enra­bi­ats per no saber com entrar en un lloc tan inex­pug­na­ble. Allò devia ser tan dur que la reina mora va pre­fe­rir estim­bar-se amb el seu cavall pel penya-segat abans de caure a les mans d'aquells ani­mals. I a la roca des d'on van caure hi ha la marca de la fer­ra­dura del cavall, que va inten­tar fre­nar en l'últim moment, pobre, quan es va ado­nar del que pre­te­nia la seva mes­tressa. De fet, no calia que hi arros­segués el cavall. S'hau­ria pogut estim­bar ella soleta, la reina.

Bé, doncs ara ja es pot visi­tar amb garan­ties el cas­tell de Siu­rana, on els arqueòlegs han tro­bat ves­ti­gis impor­tants del seu pas­sat musulmà. Serà bonic que t'expli­quin damunt el ter­reny aquest pas­sat encara que em pre­gunto, alleu­ge­rida perquè ja he arri­bat il·lesa al cotxe, quina Siu­rana conei­xe­rem en el fons, perquè el cas­tell ha pas­sat per tan­tes vicis­si­tuds durant els segles que la feso­mia li ha degut can­viar qua­ranta mil vega­des. Si fins i tot va ser ender­ro­cat per ordre reial després de la guerra de Suc­cessió! I em qüesti­ono, per tant, si l'arque­o­lo­gia no és també una qüestió de fe com ho és la dansa con­tem­porània, segons diu l'amic Balañà. A la dansa on els balla­rins s'arros­se­guen per terra t'has de creure que allò té un argu­ment que tro­bes expli­cat al pro­grama de mà. I en l'arque­o­lo­gia tam­poc no veus res de tot allò que t'explica l'arqueòleg, només qua­tre pedres ben o mal posa­des. Però és bonic sen­tir par­lar els arqueòlegs, ja fa temps que els tracto i m'agrada que mun­tin històries a par­tir d'una sitja, una des­tral de sílex o un bocí de ceràmica. I si l'arqueòleg et diu que aques­tes qua­tre pedres eren una mes­quita, doncs t'ho creus, si vols, i ho tro­bes mera­vellós. M'agrada l'arque­o­lo­gia, però no el trac­ta­ment que se'n va fer a Sota terra, un pro­grama de TV3 que més val obli­dar. Per què la cul­tura de mas­ses s'està tor­nant tan banal? Pot­ser perquè hi ha por que el lec­tor, el radi­o­o­ient i el tele­vi­dent no enten­guem un regis­tre més seriós? Arrenco el cotxe i deci­deixo no encen­dre la ràdio, que en aque­lla hora del mig­dia n'és molt, de banal.