Polítics indefinits

Reco­nec d'entrada que, en un dia com avui, és fotut escriure arti­cles. Tot­hom està valo­rant i ana­lit­zant els resul­tats de les elec­ci­ons i com que un ser­vi­dor l'única bola de vidre que té és una que porta la torre Eif­fel a dins i si la gires hi neva, però que de moment no és capaç de pre­dir el futur, i, a més, li ha tocat lliu­rar aquesta columna abans del tan­ca­ment de les urnes, doncs no em toca altre remei que par­lar d'una altra cosa. Tot i així, espero no apar­tar-me gaire del camí recte. Mal­grat aquest entu­si­asme que els mit­jans de comu­ni­cació des­ple­guen davant d'unes elec­ci­ons, sem­bla que hi ha una gran fis­sura entre la classe política i la soci­e­tat. De fet, men­tre els rumors sobre la pos­si­bi­li­tat que l'eco­no­mia espa­nyola seguís les de Grècia i Irlanda en aquest camí pedre­gar avall ana­ven crei­xent a bon ritme, aquí el tema que ho omplia tot era debat sí, debat no, una qüestió que, de fet, sem­blava més foc d'ence­nalls i fara­ma­lla mediàtica que altra cosa.

Pot­ser vaig equi­vo­cat, però entenc que si els polítics fos­sin real­ment cons­ci­ents del seu paper social farien mol­tes coses que no fan, i una de les pri­me­res, una llei elec­to­ral que regulés d'antuvi totes aques­tes qüesti­ons. És clar que en aquest ter­reny (i en molts altres on regna una gran inde­fi­nició) resulta molt fàcil poder anar d'un cos­tat a l'altre de les argu­men­ta­ci­ons i jus­ti­fi­car, posem per cas, el trans­fu­guisme, quan una deserció t'afa­vo­reix a tu, i con­dem­nar-lo amb ener­gia quan el teu par­tit és el per­ju­di­cat. I si a tot això hi sumem la nos­tra pro­ver­bial manca de memòria política i social, no ens resul­tarà gens estrany enten­dre com és que sovint, i en cam­pa­nya elec­to­ral encara més, ens empas­sem gra­no­tes de la mida d'una roda de molí i siguem capaços de sen­tir sense moure ni una par­pe­lla pro­me­ses de futur fetes per algú que men­tre tenia res­pon­sa­bi­li­tats de poder se les va pas­sar pel folre.

El pro­blema és que, gua­nyi qui gua­nyi i passi el que passi, sem­pre aca­bem fent més cas del soroll que de les nous i que això és el millor brou per acon­se­guir que els polítics cam­pin amb tota lli­ber­tat i sense cap con­trol, més pen­dents del seu cos que del benes­tar gene­ral. De totes mane­res, enho­ra­bona al gua­nya­dor.