L'endemà del dissabte

Avui –com deuen saber tots aquells lec­tors que no hagin pas­sat les últi­mes set­ma­nes al Cin­turó de Kui­per– hi ha elec­ci­ons. Inde­fec­ti­ble­ment, aques­tes oca­si­ons m'ins­pi­ren una certa nostàlgia per la meva pri­mera nit elec­to­ral, la més llarga de totes: la dels comi­cis britànics del 1970.

Avui en dia –a la tele­visió cata­lana, per exem­ple–, tan bon punt els pri­mers resul­tats arri­bin dels pri­mers qua­tre o cinc pobles estant (ni que siguin llo­gar­rets), els ordi­na­dors comen­cen a fer bro­tar, arran dels peus dels pre­sen­ta­dors, tot de pius mul­ti­co­lor que repre­sen­ten unes pre­vi­si­ons pro­vi­si­o­nals del resul­tat glo­bal. El 1970, però, com que no hi havia ni ordi­na­dors ni efec­tes digi­tals, les pre­vi­si­ons equi­va­lents les feia, amb un cert retard, un cana­denc calb esta­ci­o­nat per­ma­nent­ment en un racó de l'estudi de la BBC davant d'una mena de dial que mani­pu­lava entusiàsti­ca­ment –amb la mà– per indi­car si els vots afa­vo­rien un par­tit o un altre. Aque­lla nit, l'apa­rell del cana­denc pre­veia una victòria acla­pa­ra­dora per als labo­ris­tes. Men­tres­tant, les càmeres ana­ven sal­tant d'aquest endeví al pre­sen­ta­dor prin­ci­pal i tot seguit a les cir­cums­crip­ci­ons elec­to­rals. Memo­ra­ble­ment, de tant sal­tar amunt i avall, per error les càmeres van enxam­par el pre­sen­ta­dor –un home molt for­mal de cone­gu­des sim­pa­ties con­ser­va­do­res– tot xar­ru­pant una pinta de cer­vesa moments abans d'anun­ciar el guany d'un escó més per als soci­a­lis­tes.

Quan tocava con­nec­tar amb les cir­cums­crip­ci­ons, vam veure com els can­di­dats locals –arren­gle­rats com col·legi­als, amb les insígnies dels par­tits cor­res­po­nents engan­xa­des d'una manera ben visi­ble al pit– escol­ta­ven el pre­si­dent de la mesa que els reci­tava, solem­ne­ment, el nom­bre de vots obtin­guts per cadas­cun, un pro­ce­di­ment paro­diat poc després pels de Monty Pyt­hon (http://​www.​youtube.​com/​watch?​v=31F​FTx6​AKmU.) Aviam qui gua­nyarà avui, a Cata­lu­nya. A Angla­terra, el 1970, con­tra totes les expec­ta­ti­ves, els con­ser­va­dors van aca­bar der­ro­tant els labo­ris­tes per majo­ria abso­luta. La sen­sació de bui­dor que, anys a venir, m'ani­ria omplint al final de totes les nits elec­to­rals va ser, aque­lla nit llu­nyana –pot­ser perquè als 11 anys era, com el pare, un labo­rista fer­vorós–, gai­rebé insu­por­ta­ble. Tal com deia Cat Ste­vens en una cançó ensu­crada de l'època: The first cut is the dee­pest.