Per què ha guanyat Mas?

La resposta a la pregunta del títol és ben senzilla, naturalment. Mas ha guanyat netament les eleccions perquè ha rebut més vots i ha obtingut més diputats que el front format pel PSC, ERC i ICV. Entre tots plegats van sumar 48 diputats. És ben poca cosa. Si no hagués estat així, els socialistes repetirien el tripartit; o sumarien amb el PP, com han fet al País Basc, o amb qui convingués, incloent-hi CiU. Quan un partit no té una ideologia clara i només es defineix duent la contra (“ni independentista ni de dretes” és la gran frase), les possibilitats d'acaparar poder es multipliquen, en la mesura que les decisions no són polítiques sinó purament corporatives. Havent portat aquesta dinàmica ben bé fins al seu límit, el PSC haurà de replantejar-se probablement una nova manera de ser i d'estar. De fet, després d'un resultat com aquest, s'haurà de reinventar de cap a peus. Parlant de caps, no es pot descartar que en rodoli algun molt aviat, atesa la insòlita magnitud del desastre: 28 diputats són molt pocs diputats, es miri com es miri.

Mas ha guanyat perquè disposa d'una majoria social que li dóna suport. Això és menys obvi i tautològic del que sembla. Des de fa uns anys, a Catalunya s'ha relativitzat la noció de majoria fins a un extrem insòlit. Els en posaré un exemple: a la Diputació de Lleida, CiU té 11 representants; el PSC, 9; ERC, 3; el PP, 1, i Unitat d'Aran, 1. Endevinen qui té la presidència? Noooo, s'equivoquen: la presidència és d'ERC, amb els seus tres diputats, tres. Mas ha guanyat també per això: la democràcia és alguna cosa més que un joc aritmètic. Els jocs aritmètics són legals, però no sempre són legítims. Els ciutadans, fins i tot aquells que no tenen un gran interès per la política, aquestes coses se les apunten i, evidentment, després actuen en conseqüència a les urnes: heus aquí, des d'un altre angle, les raons de la victòria de Mas.

És rotundament fals que hi hagi una desafecció genèrica i abstracta cap a la política. Vaig participar fa poc en l'elaboració de la prestigiosa Enquesta Europea de Valors (els resultats els publicarà ben aviat l'editorial Barcino), i els ho puc certificar de primera mà. El malestar prové d'un altre lloc, i és moltíssim més concret. El que ha pujat és el grau d'insatisfacció en relació amb la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya. La davallada del nombre de les persones que se senten “molt” o “força” satisfetes en relació amb “la manera en què la democràcia s'està desenvolupant al nostre país” és de quasi 23 punts percentuals. Fa una dècada, l'any 2000, el 71% dels catalans se sentien “molt” o “força” satisfets amb aquest desenvolupament; l'any 2009, aquest 71% s'havia reduït a un 48,1%. Cal tenir en compte que l'any 2000, el percentatge representava a Catalunya un grau de satisfacció superior al detectat per l'Eurobaròmetre a Espanya (68%) o pel CIS (64%). En conseqüència, el salt enrere resulta encara més preocupant. Aquesta insatisfacció pot traduir-se tard o d'hora en desafecció, òbviament, però no s'ha de confondre amb dues actituds. L'any 2000, en una escala de l'1 al 10, la mitjana de valoració a Catalunya era del 6,46% (la mitjana espanyola era més baixa: 5,49). L'any 2009, aquesta mitjana ni tan sols arribava al 5: és exactament del 4,95%. Mas ha guanyat també per això: molta gent ha vist que, ideologies a banda, a Catalunya el sistema democràtic s'estava desnaturalitzant.

Mas també ha guanyat perquè ha recollit la majoria dels vots que ara ha perdut ERC, que són molts. Tant si agrada com si no, a Catalunya hi ha dos blocs nacionals que es fan clarament visibles en àmbits molt diversos: CiU, ERC i ICV, d'una banda, i el PSC, PP i C's, de l'altra. Els ítems que fan referència a les preferències lingüístiques reflecteixen nítidament el fenomen, però no són pas els únics. Els enquestats que prefereixen en primera opció la llengua catalana voten ERC (85,4%), CiU (77,2%) i ICV (60,7%); els qui prefereixen en primera opció l'espanyol voten C's (87,5%), el PP (63,3%) i el PSC (50,9%). Des de la perspectiva general de les expectatives de futur de la política catalana, hom podia inferir molt abans de les eleccions que, si més no a curt i a mitjà termini, resultava pràcticament impossible la configuració o renovació d'una majoria parlamentària sòlida basada en una suma acomodatícia. Convé subratllar i reiterar l'adjectiu: sòlida. És obvi que totes les majories són aritmèticament possibles. Els votants del PSC i d'ERC representen ara per ara adscripcions nacionals diametralment oposades; el mateix es pot dir de CiU en relació amb el PP (i, naturalment, amb el PSC).

Els votants del PSC i els del PP, que tenen moltes coses en comú des del punt de vista identitari, difereixen en altres qüestions, com passa també entre CiU i ERC. Paradoxalment, hi ha moltes més coses en comú entre els paràmetres socioeconòmics generals dels votants de CiU i d'IC-V que entre altres partits; els valors polítics que comparteixen, però, són molt pocs. Les concomitàncies més grans es donen entre el PP i C's. En definitiva: la dinàmica parlamentària catalana només sembla viable, de moment, amb l'establiment d'una majoria aglutinada entorn d'una sola formació, no pas d'una coalició de partits amb idearis contradictoris. Els 62 diputats aconseguits per CiU garanteixen amb escreix una còmoda governabilitat del país en temps especialment difícils, i treuen qualsevol mena de rellevància política a petites formacions que esperaven ser decisives i que s'hauran d'acontentar a ser testimonials.