A voltes sobre Montilla, el Barça i Wikileaks

La set­mana infor­ma­tiva ha començat amb la renúncia de José Mon­ti­lla a l'acta de dipu­tat al Par­la­ment i a la ree­lecció per al càrrec de pri­mer secre­tari dels soci­a­lis­tes cata­lans. No hi ha dubte que com a líder del PSC i del govern que ha regit el país durant qua­tre anys es pot sen­tir res­pon­sa­ble dels errors que ambdós col·lec­tius han comès i, sobre­tot, com deia en unes decla­ra­ci­ons fetes ahir, res­pon­sa­ble de no haver actuat de forma dife­rent en situ­a­ci­ons clau. Ben cert, tot i que no sé si les seves inter­pre­ta­ci­ons serien com­pa­ti­bles amb les que expo­sa­rem aquí. Per exem­ple, la gestió del tri­par­tit del qual ell va ser pro­ge­ni­tor i que, un cop vist que el seu ante­ces­sor hi havia per­dut bous i esque­lles, hau­ria d'haver tin­gut valor per liqui­dar. I no pas perquè sigui il·legítim –com s'ha dit i repe­tit– que el tri­par­tit impedís gover­nar la llista més votada. La capa­ci­tat de gover­nar, en democràcia, no es mesura només en vots rebuts sinó també en l'habi­li­tat per for­mar majo­ries de govern. El seu error en aquest punt va ser creure que es podien relli­gar tres qua­derns de cons­ti­tució i ori­en­tació tan dife­rent com els del PSC, ICV i ERC o que hi podia con­viure sense inter­fe­rir-hi. També es va equi­vo­car Mon­ti­lla en l'elecció del qua­dre que l'havia d'acom­pa­nyar en la direcció del par­tit perquè sens dubte no han estat capaços de trans­me­tre a la soci­e­tat, al seu elec­to­rat, un clima de com­bat opti­mista però per­ma­nent, i encara menys han pogut fer una gestió efi­ci­ent dels con­flic­tes i de la infor­mació que revertís en pro­fit del seu pro­jecte i con­tra­restés la sonsònia cons­tant de l'opo­sició sobre els efec­tes nocius del tri­par­tit. I si em per­me­ten la llicència, m'aga­faré a dos exem­ples que han com­par­tit car­tell infor­ma­tiu amb Mon­ti­lla en aquest inici de set­mana. L'un és la victòria del Barça con­tra el Madrid: una demos­tració incon­tes­ta­ble que la cohesió del grup i la segu­re­tat en les pròpies con­vic­ci­ons con­du­eix a la victòria i a la comunió (solemne) amb tots els segui­dors. I l'altre és el que Wiki­le­aks ha posat al des­co­bert: no hi ha ningú amb res­pon­sa­bi­li­tats de govern que pugui pres­cin­dir de cap­tar infor­mació, trac­tar-la i difon­dre-la de manera favo­ra­ble als seus interes­sos. Tan esgar­rifós com vul­gueu, però real.