El sondeig a peu d'urna
no deixa de ser una enredada, guiada sens dubte per la necessitat imperiosa dels mitjans d'oferir alguna cosa
als seus seguidors impacients”
Tres dies després de les eleccions, i després que tanta gent ja ens hagi explicat els resultats electorals... a posteriori, ja no té gaire sentit pretendre fer-ne cap valoració original. De manera que, per no insistir en teories sorprenents sobre el transvasament increïble dels vots o sobre els ciutadans desconeguts que no han votat, potser podem dedicar-nos a aspectes tangencials que també criden l'atenció i que tenen la seva importància. Per exemple, i al meu parer, la persistència en l'error dels mitjans d'informació en el moment de cobrir l'hora immediatament posterior al tancament dels col·legis electorals. Vull dir de 8 a 9 del vespre, quan tothom aspira a conèixer inútilment el balanç de la jornada.
Per cobrir aquesta hora impossible, en què ningú no està en condicions d'oferir cap dada que tingui una mínima solvència, els mitjans van inventar-se ja fa temps el pedaç de l'anomenat sondeig a peu d'urna, una eina que ha demostrat reiteradament el seu fracàs. Encara recordo, com si fos ara, unes eleccions municipals en què l'enquesta de les 8 anunciava que Joaquim Nadal havia perdut l'alcaldia de Girona... que recuperaria un parell d'hores més tard i amb majoria absoluta! Potser ara s'ha afinat una mica més, no ho sé del cert, però aquest sondeig tan important, que acaba sent acceptat per molta gent com si ja fos un resultat inapel·lable, continua equivocant-se, com no pot ser d'altra manera, i com ho fan també les enquestes dels dies anteriors: i és que un sondeig és un sondeig, no el resultat d'un escrutini. Que marca clarament una tendència? És clar que sí, com les enquestes prèvies, però la importància del moment en què s'emet li confereix una transcendència que després mai no queda prou justificada. De fet, passen els anys i el sondeig de les 8 continua equivocant-se.
Mirem, si no. el sondeig a peu d'urna de diumenge passat als mitjans públics catalans. Encara que s'oferissin amb la forquilla d'un marge d'error i acceptant que els presentadors i locutors ens advertissin, com sempre, de la seva provisionalitat, el cert és que només van encertar-la en el cas d'ICV, SI i Ciutadans. En el cas dels altres grups o partits més importants, van espifiar-la i, particularment, no van saber endevinar ni l'ascens notable del PP ni la magnitud de la caiguda d'ERC. Finalment, van equivocar-se per excés en el cas CiU i per defecte en el cas del PSC. No és que fossin marges d'error monumentals –d'aquells que aconsellen canviar ràpidament d'empresa–, però la fotografia que donen continua sent massa borrosa i, en definitiva, infidel.
Diguem-ho clar: és una empresa impossible. És natural i ho sap tothom. El problema és que hi ha un marge massa gran entre la fiabilitat que es pot aconseguir en un sondeig a peu d'urna i la que els ciutadans, pendents a les 8 en punt del que diran, els acaben atorgant. Molta gent, vull dir aquella majoria que ja en té prou amb aquesta primera impressió, se sorprèn l'endemà de veure que les coses van ser força diferents del que els havien dit a primera hora i del que ells havien donat per bo sense matisos. Això per no parlar dels equilibris que han de fer els representants dels partits polítics cridats a comentar, al cap de pocs minuts, allò que sembla un resultat electoral: sens dubte, no és el millor moment de les seves intervencions televisives i radiofòniques, per dir-ho amablement, i, encara que parlin amb cautela, molts d'ells s'han d'acabar menjant allò que han dit mitja hora abans empesos per l'entusiasme o el desànim.
El sondeig de les 8 del vespre és el cas absolutament contrari a una altra mostra que, per contra, sempre es revela fiable: parlo de l'escrutini que els partits grans fan a partir d'unes quantes meses ben seleccionades, aquelles que en anteriors eleccions sempre s'han distingit per representar fidelment els resultats definitius. En aquest cas, és admirable com l'acaben encertant, molt abans que l'escrutini oficial comenci a oferir dades una mica consistents. Per això, i a diferència dels seus companys que els han precedit en l'ús de la paraula, els líders dels partits més importants sempre poden parlar sabent la realitat, la fotografia exacta, d'allò que ha succeït, al marge de si l'escrutini institucional encara és una mica lluny de poder afinar la punteria.
On vaig a parar, amb tot plegat? Doncs que trobo que el sondeig de les 8 no deixa de ser una enredada, guiada sens dubte per la necessitat imperiosa dels mitjans d'oferir alguna cosa als seus seguidors impacients que som nosaltres. Fent-se esclaus d'aquesta servitud, acaben enganyant-nos potser amb la millor voluntat. De manera que tal vegada caldria inventar-se una altra cosa. Dissortadament, ningú no sap en què podria consistir aquesta cosa alternativa, ni jo tampoc, d'altra banda. Sens dubte el més honrat seria callar fins a les 9, quan l'escrutini real ja comença a oferir dades concretes, però llavors la bona fe dels uns es veuria desbordada probablement per la manca d'escrúpols dels qui continuarien avançant els seus resultats falsos. Condemnats, doncs, a aquesta tirania informativa –una de més–, el descrèdit dels sondejos, tant els dels dies precedents com els de les 8 del vespre, continua imparable. Així ho sap i així ho constata, una vegada rere l'altra, una població francament escarmentada que deu pensar que aquesta mentida és una peça més, de tantes i tantes com n'hi ha, de la gran estafa general del món polític.