Felicitats, Pippi!

Ana María Matute ha apro­fi­tat el seu meres­cudíssim premi Cer­van­tes per tor­nar a cri­ti­car la bana­lit­zació de la lite­ra­tura infan­til i aquesta insana tendència a la cor­recció política que ha des­cafeïnat la nos­tra vida i –sacri­legi!– la dels nos­tres menuts. Admiro fer­vent­ment la Matute com a fidel lec­tora seva, però també per la tos­su­de­ria que ha demos­trat en aquesta bata­lla per defen­sar el món de la fan­ta­sia de les fai­xes pròpies del món real. Crec que el pri­mer objec­tiu dels con­tes infan­tils ha de ser fer somiar els nens, després ja vindrà la trans­missió de valors, l'edu­cació, etc.

Per això he de reconèixer que pre­fe­reixo la sueca Pippi Langs­trum al nos­tre cata­laníssim Teo, “que és un nen molt eixe­rit, oh i tant!”. Eixe­rit, bon nen, sense sor­tir mai de la norma, tan ben edu­cat, sem­pre donant exem­ple. I la casu­a­li­tat ha vol­gut que men­tre la Matute rei­vin­di­cava que la lite­ra­tura per a nens sigui trans­gres­sora, que si el llop ha de ser dolent, doncs que ho sigui…, resulta que Goo­gle em fa saber que la meva esti­mada Pippi Langs­trum ha fet sei­xanta-cinc anys. (Com que és sueca ja deu estar jubi­lada i sense patir per la pensió). L'excèntrica nena pèl-roja va tren­car tots els mot­llos: allu­nyada del model que havia creat fins ales­ho­res la lite­ra­tura infan­til de la nena de bon cor, edu­cada i tímida, Pippi és ago­sa­rada, esbo­jar­rada, valenta, forta, lliure, poc con­ven­ci­o­nal…, una nena que no dóna importància al seu aspecte físic ni als ves­tits, que més aviat és desor­de­nada i no gaire polida, que no somia ni espera casar-se amb un príncep. Pippi, quan sigui gran, vol ser pirata. La noia de les tre­nes enra­ve­na­des trenca contínua­ment les nor­mes: posa els peus damunt del coixí, diu men­ti­des, comença a men­jar si té gana abans que ningú li doni permís… Segu­ra­ment no és un model a seguir, però és una pro­ta­go­nista fantàstica, diver­tida, que no s'assem­blava a cap de les nenes que coneixíem. I la seva autora va tenir el detall de donar-li uns amics, Tommy i Anika, que eren “nor­mals”, perquè les cri­a­tu­res que no es deci­dien a voler ser com la Pippi tin­gues­sin algú amb qui iden­ti­fi­car-se.

Vull feli­ci­tar de tot cor la rebel nena sueca pel seu ani­ver­sari, i per fer-ho m'acabo d'afe­gir al grup de Face­book Jo també vaig somiar ser la Pippi Langs­trum.