Opinió

OPINIÓ

Problemes de l'agricultura

Per als pagesos guanyar-se la vida és difícil; impossible per a alguns, massa fàcil per a d'altres que poden jugar amb la liberalització dels preus

Començo amb un mot que, per si mateix posa problema. De problemes n'hi ha a pertot i tenim, els qui parlem o escrivim sobre el món que ens envolta, una propensió a utilitzar el mot una mica sense ordre ni concert. És veritat que sovint el substituïm per “qüestionament” i el problema, sí, ara es pot utilitzar el mot, és encara una qüestió de vocabulari. Però en el cas present, el resultat és el mateix, una pregunta: què passa amb l'agricultura? I potser amb l'agricultor. Penso en l'afirmació que feia al segle 19 Ralph Waldo Emerson –en un llibre d'una traducció recent, Les travaux et les jours–: “El privilegi del pagès és cultivar la terra, arreglar camps i horts, mantenir vergers i boscos”. Més enllà de l'afirmació una mica idíl·lica, ja en el temps d'Emerson, la pregunta era la que posava jo abans: què passa amb l'agricultura? Pregunta candent en el nostre petit país català i també en la gran part dels països on es parla el nostre idioma en les seves “varietats locals”. Tenim de recordar també que no hi ha una agricultura, sinó agricultures. Quina similitud pot haver-hi entre un pagès de la Salanca o del Rosselló, on dominen els cultius de fruita i llegums, i l'agricultura intensiva i totalment industrialitzada de cereals o la ramaderia per a la carn o la llet per exemple? La similitud és clara quan parlem del treball en el camp, en la natura, de la necessitat per a aquests camperols de guanyar-se la vida, de les hores llargues necessàries per un treball dur. I sabem que per als pagesos guanyar-se la vida és difícil, impossible per a alguns, massa fàcil per a d'altres que poden jugar amb la liberalització dels preus, un joc en el qual els més importants tenen com una mena de llibertat atorgada als que tenen… diners. En realitat no vull entrar en els detalls, primer perquè no en tinc ni els coneixements, ni la capacitat que anomenaré “tècnica”. La meva reflexió neix d'una lectura de diaris, que és sovint per a nosaltres, interessats per l'agricultura però no agricultors, una de les poques possibilitats de saber, parcialment –en els dos sentits del terme– el que passa. Aquesta setmana he llegit dos articles de dos diaris francesos del mateix dia, una mica contradictoris que engatgen, penso, més que l'orientació política dels diaris, la visió dels periodistes. L'un, Thierry Magnol en el periòdic Sud-Ouest, l'altre, Jean Viard en Le Journal du Dimanche. Els títols són indicatius del contingut: “Un sacré gaspillage” per a Thierry Magnol, “L'archipel paysan a de l'avenir” per a Jean Viard. En realitat el periodista de Sud-Ouest no és tan pessimista com podria deixar suposar el títol. A través d'unes opinions –les de l'Agence de l'Environnement et de la Maîtrise de l'Énergie (ADEME), de Benoit Hartmann de France Nature–, es diu que els pagesos per llur manera de treballar són uns dels responsables d'aquest malbaratament. El segon periodista, després de la constatació indiscutible de la desaparició d'una certa agricultura i sobretot dels agricultors diu “Et pourtant, il leur reste des armes. La moitié du sol national”. La seva anàlisi és molt interessant, una mica amb les idees que he trobat en Emerson, una mica caricatural en l'optimisme, però interessant sobretot si es pot donar la paraula als pagesos. La seva conclusió, també indiscutible, és: “Le temps du monde vert arrive et nous laissons mourir ceux qui le produisent!”. Torno a una de les meves preguntes: es podria donar la paraula als pagesos? Preciso més: donar la paraula directa al pagès i no tan sols als sindicats, que, si són indispensables, són sovint només un filtre que, com tots els filtres, deixen passar una part de la veritat i no tota la veritat. El meu desig, una mica –molt– utòpic portaria a un treball llarg, difícil, i que potser tots el nostres homes polítics i “responsables” no voldrien fer, car ja saben que arribaria a la necessitat d'una nova agricultura, o almenys d'una nova definició, de la qual el món del diner massa fàcil es trobaria exclòs.

Si l'article de Sud-Ouest sembla negatiu, el de Jean Viard és esperançador, però és només una esperança i no una realitat. Podrem avançar ràpidament? No ho crec, i penso encara en la necessitat d'una multitud d'encontres, de discussions, de discussions intermediàries abans d'arribar a unes conclusions que serien ja despassades al moment d'una possible aplicació. Ara sí que sóc jo el pessimista.

I què en penseu vosaltres tots?

Acabaré aquesta crònica per unes frases poètiques d'Emerson –a vegades les nostres lectures del moment semblen venir a tomb–: “Qui no pot considerar el pagès amb plaer i respecte quan se sap amb quina humilitat assumeix els seus poders i els seus mèrits? Coneix el treball en els seus més petits secrets, canvia l'aspecte del paisatge i el situa en una altra planeta; cap arrogància malgrat tot en el seu posat, sinó una perfecta dolçor… La grandesa del pagès és que, en la repartició de les tasques, és ell qui crea. El seu paper és precís i important, però en el seu treball és inútil voler pintar-ho tot color de rosa”.

Jep Gouzy escriptor



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.