Problemes de l'agricultura

Començo amb un mot que, per si mateix posa pro­blema. De pro­ble­mes n'hi ha a per­tot i tenim, els qui par­lem o escri­vim sobre el món que ens envolta, una pro­pensió a uti­lit­zar el mot una mica sense ordre ni con­cert. És veri­tat que sovint el subs­tituïm per “qüesti­o­na­ment” i el pro­blema, sí, ara es pot uti­lit­zar el mot, és encara una qüestió de voca­bu­lari. Però en el cas pre­sent, el resul­tat és el mateix, una pre­gunta: què passa amb l'agri­cul­tura? I pot­ser amb l'agri­cul­tor. Penso en l'afir­mació que feia al segle 19 Ralph Waldo Emer­son –en un lli­bre d'una tra­ducció recent, Les tra­vaux et les jours–: “El pri­vi­legi del pagès és cul­ti­var la terra, arre­glar camps i horts, man­te­nir ver­gers i bos­cos”. Més enllà de l'afir­mació una mica idíl·lica, ja en el temps d'Emer­son, la pre­gunta era la que posava jo abans: què passa amb l'agri­cul­tura? Pre­gunta can­dent en el nos­tre petit país català i també en la gran part dels països on es parla el nos­tre idi­oma en les seves “vari­e­tats locals”. Tenim de recor­dar també que no hi ha una agri­cul­tura, sinó agri­cul­tu­res. Quina simi­li­tud pot haver-hi entre un pagès de la Salanca o del Ros­selló, on domi­nen els cul­tius de fruita i lle­gums, i l'agri­cul­tura inten­siva i total­ment indus­tri­a­lit­zada de cere­als o la rama­de­ria per a la carn o la llet per exem­ple? La simi­li­tud és clara quan par­lem del tre­ball en el camp, en la natura, de la neces­si­tat per a aquests cam­pe­rols de gua­nyar-se la vida, de les hores llar­gues necessàries per un tre­ball dur. I sabem que per als page­sos gua­nyar-se la vida és difícil, impos­si­ble per a alguns, massa fàcil per a d'altres que poden jugar amb la libe­ra­lit­zació dels preus, un joc en el qual els més impor­tants tenen com una mena de lli­ber­tat ator­gada als que tenen… diners. En rea­li­tat no vull entrar en els detalls, pri­mer perquè no en tinc ni els conei­xe­ments, ni la capa­ci­tat que ano­me­naré “tècnica”. La meva reflexió neix d'una lec­tura de dia­ris, que és sovint per a nosal­tres, interes­sats per l'agri­cul­tura però no agri­cul­tors, una de les poques pos­si­bi­li­tats de saber, par­ci­al­ment –en els dos sen­tits del terme– el que passa. Aquesta set­mana he lle­git dos arti­cles de dos dia­ris fran­ce­sos del mateix dia, una mica con­tra­dic­to­ris que engat­gen, penso, més que l'ori­en­tació política dels dia­ris, la visió dels peri­o­dis­tes. L'un, Thi­erry Magnol en el periòdic Sud-Ouest, l'altre, Jean Viard en Le Jour­nal du Dimanche. Els títols són indi­ca­tius del con­tin­gut: “Un sacré gas­pi­llage” per a Thi­erry Magnol, “L'arc­hi­pel pay­san a de l'ave­nir” per a Jean Viard. En rea­li­tat el peri­o­dista de Sud-Ouest no és tan pes­si­mista com podria dei­xar supo­sar el títol. A través d'unes opi­ni­ons –les de l'Agence de l'Envi­ron­ne­ment et de la Maîtrise de l'Éner­gie (ADEME), de Benoit Hart­mann de France Nature–, es diu que els page­sos per llur manera de tre­ba­llar són uns dels res­pon­sa­bles d'aquest mal­ba­ra­ta­ment. El segon peri­o­dista, després de la cons­ta­tació indis­cu­ti­ble de la des­a­pa­rició d'una certa agri­cul­tura i sobre­tot dels agri­cul­tors diu “Et pour­tant, il leur reste des armes. La moitié du sol nati­o­nal”. La seva anàlisi és molt interes­sant, una mica amb les idees que he tro­bat en Emer­son, una mica cari­ca­tu­ral en l'opti­misme, però interes­sant sobre­tot si es pot donar la paraula als page­sos. La seva con­clusió, també indis­cu­ti­ble, és: “Le temps du monde vert arrive et nous lais­sons mou­rir ceux qui le pro­dui­sent!”. Torno a una de les meves pre­gun­tes: es podria donar la paraula als page­sos? Pre­ciso més: donar la paraula directa al pagès i no tan sols als sin­di­cats, que, si són indis­pen­sa­bles, són sovint només un fil­tre que, com tots els fil­tres, dei­xen pas­sar una part de la veri­tat i no tota la veri­tat. El meu desig, una mica –molt– utòpic por­ta­ria a un tre­ball llarg, difícil, i que pot­ser tots el nos­tres homes polítics i “res­pon­sa­bles” no vol­drien fer, car ja saben que arri­ba­ria a la neces­si­tat d'una nova agri­cul­tura, o almenys d'una nova defi­nició, de la qual el món del diner massa fàcil es tro­ba­ria exclòs.

Si l'arti­cle de Sud-Ouest sem­bla nega­tiu, el de Jean Viard és espe­rançador, però és només una espe­rança i no una rea­li­tat. Podrem avançar ràpida­ment? No ho crec, i penso encara en la neces­si­tat d'una mul­ti­tud d'encon­tres, de dis­cus­si­ons, de dis­cus­si­ons inter­mediàries abans d'arri­bar a unes con­clu­si­ons que serien ja des­pas­sa­des al moment d'una pos­si­ble apli­cació. Ara sí que sóc jo el pes­si­mista.

I què en pen­seu vosal­tres tots?

Aca­baré aquesta crònica per unes fra­ses poètiques d'Emer­son –a vega­des les nos­tres lec­tu­res del moment sem­blen venir a tomb–: “Qui no pot con­si­de­rar el pagès amb plaer i res­pecte quan se sap amb quina humi­li­tat assu­meix els seus poders i els seus mèrits? Coneix el tre­ball en els seus més petits secrets, can­via l'aspecte del pai­satge i el situa en una altra pla­neta; cap arrogància mal­grat tot en el seu posat, sinó una per­fecta dolçor… La gran­desa del pagès és que, en la repar­tició de les tas­ques, és ell qui crea. El seu paper és precís i impor­tant, però en el seu tre­ball és inútil voler pin­tar-ho tot color de rosa”.