A primera línia de foc

Un amic em diu: “Per sobre­viure en política s'ha de ser sem­pre el segon. El pri­mer es crema, i l'últim no influ­eix”. Des de la meva ignorància li he dit que pot­ser hi ha altres for­mes pos­si­bles. La pri­mera: ser inven­ci­ble (i reti­rar-se a temps), com Jordi Pujol o Joa­quim Nadal, cadas­cun al seu lloc i a la seva manera, però ja s'entén que són casos excep­ci­o­nals. La segona: ser-hi quan ningú no vol ser-hi. Aquell Nadal imba­ti­ble de Girona es veu que també té aquesta segona vir­tut, un coratge homèric que l'any 1995 ja el va dur a la can­di­da­tura a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat (o al sacri­fici) enfront de Pujol. Ales­ho­res el peri­o­dista Josep Maria Cadena va escriure: “No ignora que l'han ele­git [...] perquè la fruita, de moment, està impos­si­ble per a altres soci­a­lis­tes que es cre­uen amb millor dret a tas­tar-la”. El somni va durar qua­tre anys, però Nadal s'ha man­tin­gut sem­pre en segona posició, s'ha empas­sat mals tràngols com els del Car­mel, i ha tin­gut una capa­ci­tat inau­dita de resistència, tant a la crítica ciu­ta­dana com a la bata­lla interna. Ara, amb la des­feta soci­a­lista, torna a pri­meríssima fila. Jordi Bar­beta s'hi refe­ria ahir com “el lam­pista que tot ho resol quan res no fun­ci­ona i que sem­pre està dis­po­ni­ble com els boy scouts”. Pot­ser és així perquè no inco­moda cap família o perquè no està cri­dat a cap lide­ratge que no sigui pro­vi­si­o­nal, però sem­pre hi és, incom­bus­ti­ble.