Dies de Nadal

si fos sim­pa­tit­zant del par­tit dels soci­a­lis­tes (cosa que haig d'adme­tre que no m'ha pas­sat mai pel cap) el meu ídol seria, sense cap mena de dubte, el senyor Joa­quim Nadal. És l'home que vol­drien tenir tots els par­tits que es con­si­de­ren seri­o­sos. Ges­tor impe­ca­ble i impla­ca­ble quan ha tin­gut res­pon­sa­bi­li­tats de govern en dife­rents admi­nis­tra­ci­ons (ep, una altra cosa és estar d'acord o no amb els cri­te­ris i les deci­si­ons) i mili­tant dis­ci­pli­nat, dis­ci­pli­nat és dir poc, que sem­pre està dis­po­ni­ble per assu­mir rep­tes com­ple­xos i altes res­pon­sa­bi­li­tats. Dir “sem­pre” vol dir també quan les coses van mal dades. Com ara.

Feta l'ensa­bo­nada, a con­ti­nu­ació pas­saré a adme­tre sense cap pro­blema els comen­ta­ris de tots aquells que, amb un som­riure irònic sota el nas o amb sono­res rio­tes, em repli­ca­reu que en Quim Nadal sem­pre ha tre­ba­llat per ell, per satis­fer la seva ambició sense límits i que el prin­ci­pal mèrit que acre­dita és tenir prou equi­li­bri per saber com es fa per caure sem­pre dret. Teniu raó. Perquè dir això en el fons és defi­nir què és un bon polític. Ja som prou grans per creure'ns que un ser­vi­dor de la cosa pública és un senyor que tre­ba­lla només, o bàsica­ment, per al bé comú. La per­so­na­li­tat d'un polític és un còctel que bar­reja, ben sac­se­ja­des, una part d'intel·ligència, una d'ide­o­lo­gia, una d'ego­cen­trisme i una quarta d'intuïció. La com­bi­nació pro­por­ci­o­nal d'aquests ele­ments dóna com a resul­tat allò que es defi­neix com un “ani­mal polític”. Quan la mes­cla es des­com­pensa en surt, en canvi, un “polític ani­mal”. No posaré exem­ples, perquè només em queda una línia per dir que no és el cas del senyor Nadal. Lògica­ment.