Sense pietat

Sem­bla una més de les mesu­res econòmiques que el pre­si­dent Zapa­tero va anun­ciar dime­cres a les Corts i que se suposa que avui apro­varà el Con­sell de Minis­tres: al febrer fina­lit­zarà la pres­tació de 426 euros men­su­als que l'Estat paga als atu­rats sense cober­tura. Sem­bla una més, dis­si­mu­lada entre la pro­posta estre­lla de pri­va­tit­zació par­cial de la gestió dels aero­ports i de les lote­ries i de la reducció d'impos­tos a les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses. Sem­bla una més, però, en rea­li­tat, es tracta de mesu­res d'un abast, uns des­ti­na­ta­ris i unes impli­ca­ci­ons molt dife­rents. No es pot posar al mateix sac un altre cara­mel en forma de pri­va­tit­zació ofert als grans grups empre­sa­ri­als i negar una ajuda minsa als que no cobren res d'enlloc. De cap manera no suposa el mateix alleu­ge­rir la càrrega fis­cal a les empre­ses que aju­dar mínima­ment aquells que han cai­gut en la mar­gi­nació labo­ral i no saben o no poden sor­tir-ne. Ho pre­sen­ten com si tot formés part d'un sol bloc, però no és veri­tat, són deci­si­ons d'un to i unes con­seqüències molt dife­rents, opo­sa­des i tot. Ja fa temps que ho veiem, que s'impo­sen les solu­ci­ons libe­rals i que es vol ani­hi­lar l'estat que equi­li­bra i com­pensa. Par­lar d'estat assis­ten­cial, ara ja fa riure fins i tot els soci­al­demòcra­tes. De res no se sen­ten tan satis­fets com d'una bona pri­va­tit­zació i d'una bonica bai­xada d'impos­tos que esti­mu­larà l'eco­no­mia, diuen. Amb una arrogància des­a­gra­da­ble i una duresa de cor que fa mal d'ulls, diuen: que s'espa­vi­lin, que llui­tin, que tre­guin els diners d'on puguin. I lla­vors argu­men­ten, a la manera thatc­he­ri­ana o ian­qui: els sub­si­dis, ja ho sabeu, només fan que crear gan­duls. Fora sub­si­dis i ja veu­reu com s'afa­nyen a gua­nyar-se la vida d'una manera o altra, què coi. La fra­ter­ni­tat, la soli­da­ri­tat estan en ple hivern, glaçades, sota zero, en aquests temps nefas­tos. Sort n'hi ha encara de la bona gent. L'Estat no ha d'aju­dar els febles, sinó els forts que són els que trau­ran els febles del pou, diuen els savis de l'eco­no­mia. Una idea enga­nyosa, que retrata una època trista, sense pie­tat.