Mercaders de la confusió

El 2009 Gallup va preguntar als americans si creien que s'estava informant adequadament dels riscs de l'escalfament global, o si estaven essent exagerats, i un 41% van contestar que creien que s'estava exagerant. Però això ocorria dos anys després que l'IPCC, el grup d'experts que col·laboren sota el guiatge de les Nacions Unides i que aplega els millors científics ambientals del món, establís categòricament que l'escalfament és real i és capaç de canviar per sempre el planeta. O, com molt més lapidàriament em va dir un dels catedràtics, líder en aquest camp al nostre país: “Avui només poden qüestionar l'escalfament global els analfabets”. Quin és, doncs, l'origen d'aquesta “esquizofrènia”?

Aquest és precisament el tema de Climate Cover-Up, de James Hoggan. Ell és un professional de les relacions públiques que un bon dia es va adonar que hi ha una campanya constant, global i molt ben organitzada, per a negar o generar confusió sobre l'escalfament global, a fi de diferir el màxim possible qualsevol acció de la societat per a combatre'l. Llavors va decidir que la seva contribució seria escriure aquest llibre, on s'exposa la multitud de tàctiques emprades, i crear la plana web www.Desmogblog.com, on s'exposen tots els components d'aquesta campanya de manipulació tan aviat com es coneixen.

Què qui hi ha al darrere? Doncs tots aquells que tenen quelcom a perdre amb els canvis que ens caldrien: empreses de carbó, del petroli, generadores d'electricitat, etc. Entre d'altres, el llibre esmenta com del 1998 al 2003, la indústria del petroli es va gastar 420 milions de dòlars als EUA en activitats de lobby i Exxon Mobil sola se'n va gastar 60. Estem parlant, doncs, de quantitats de diners importants que realment poden comprar coses i contractar molta gent molt professional i capaç.

Un exemple: la neteja del carbó. Darrerament es parla amb gran entusiasme del carbó net, cosa que suposadament s'aconseguiria a través d'una tecnologia que capturaria el CO2 de les emissions de la crema de carbó abans que sortissin de les xemeneies de les plantes. La idea és atractiva, però a banda de què fer amb les muntanyes literals de CO2 que caldria emmagatzemar en un lloc o l'altre, aquesta tecnologia avui no existeix, i és, com a mínim, a 25 anys que pugui ser utilitzada. En altres paraules, avui només serveix per a guanyar temps, i crear la ficció que es farà quelcom, mentre no es fa res.

Amb 40 d'aquests milions de lobbying es va contractar un grup de relacions públiques, i es va engegar una campanya coincident amb les eleccions que va guanyar l'Obama (amb equips de propaganda presents a tots els mítings de tots els candidats repartint prospectes, gorres i samarretes amb la inscripció “carbó net”; amb campanyes d'e-mails als candidats demanant-los suport al “carbó net”; etc.). El resultat va ser que tots els actes de campanya estaven plens de gent adornada amb alguna de les indumentàries de “carbó net”, que, subseqüentment, sortien a la cobertura que els mitjans feien dels esdeveniments, i que tots els candidats, inclòs Obama, van acabar incorporant el “carbó net” al seu programa.

El 2007, quan es preguntava als americans si donaven suport o rebutjaven l'ús de carbó per a generar electricitat, un 46% hi donaven suport i un 50% ho rebutjaven. A finals del 2008 els percentatges havien canviat a 72/22: més de la meitat dels que s'hi oposaven havia canviat de parer. Això suposa haver canviat completament les regles del joc i haver assegurat la “llicència” social per a seguir cremant carbó per molts anys. Quin no serà el valor econòmic d'aquest guany per als patrocinadors?

La campanya doncs, dóna excel·lents rèdits, i només cal preveure que s'intensificarà conforme les noves dades sobre l'escalfament vagin empitjorant. L'única protecció possible és la vigilància més crítica que puguem exercir quan ens posin al davant informacions referents al canvi climàtic: és crucial que sapiguem evitar els paranys dels mercaders de la confusió.