Crònica d'una mort anunciada

El títol de la famosa novel·la de Gabriel García Márquez sem­bla pen­sada per al final del PSC després de set anys de fra­cas­sos, que han con­tribuït a dei­xar el país més malmès del que hau­ria d'estar. Quan els apa­rells domi­nen els par­tits com si fos­sin comitès cen­trals d'orga­nit­za­ci­ons leni­nis­tes, ens tro­bem amb casos com els que hem patit durant els vir­reg­nats de Mara­gall i sobre­tot Mon­ti­lla. No tenien els soci­a­lis­tes ningú una mica més carismàtic i pre­pa­rat? És l'únic que tenien per diri­gir el par­tit i el govern? Ara comen­cen les dimis­si­ons mas­si­ves. No sé si per dis­creció, per assu­mir els errors o sim­ple­ment per no voler pas­sar qua­tre anys als rigors de l'opo­sició. Escol­tar aquests dies Mas als mit­jans de comu­ni­cació pro­du­eix una sen­sació d'hiper­ven­ti­lació després d'anys fent-ho amb un Mon­ti­lla lacònic, reser­vat i amb unes difi­cul­tats d'expressió impròpies ni per a un entre­na­dor de fut­bol. Els que vam conèixer la gene­ració de diri­gents soci­a­lis­tes de la tran­sició, amb Pallach al cap­da­vant, no podrem enten­dre mai el PSC actual, que podria haver per­dut encara més dipu­tats si la gent no fos tan benin­ten­ci­o­nada i el PP tan radi­cal en les seves posi­ci­ons anti­ca­ta­la­nis­tes. Els diri­gents repu­bli­cans també hau­rien de fer una pro­funda autocrítica. Algú els hau­ria d'expli­car la imatge de caos que ofe­rei­xen i la pre­potència dels seus can­di­dats, que s'han permès pres­cin­dir d'homes clau com Carod. El resul­tat és a la vista. No serà fàcil, però, el paper d'Artur Mas en la situ­ació crítica que viu el país.

Quan van arri­bar al poder els soci­a­lis­tes el 1982, Fre­de­rica Mont­seny va dir al mala­gua­nyat Ernest Lluch que no era el PSOE qui havia aga­fat el poder sinó que era el poder qui havia aga­fat el PSOE. Avui el país neces­si­tava Mas i l'ha votat mas­si­va­ment amb una gran expec­ta­tiva. Molta gent està cre­mada davant l'eco­no­mia, amb l'agreu­jant de la por­no­gra­fia dels que mana­ven fins ara. El següent que es pre­ci­pi­tarà a l'abisme serà Hereu, amb més pre­o­cu­pació per la cadira que argu­ments. I després Zapa­tero o qui el subs­ti­tu­eixi. Del poder abso­lut al no-res. Feli­ci­tats cama­ra­des!