Crònica d'una mort anunciada

El títol de la famosa novel·la de Gabriel García Márquez sembla pensada per al final del PSC després de set anys de fracassos, que han contribuït a deixar el país més malmès del que hauria d'estar. Quan els aparells dominen els partits com si fossin comitès centrals d'organitzacions leninistes, ens trobem amb casos com els que hem patit durant els virregnats de Maragall i sobretot Montilla. No tenien els socialistes ningú una mica més carismàtic i preparat? És l'únic que tenien per dirigir el partit i el govern? Ara comencen les dimissions massives. No sé si per discreció, per assumir els errors o simplement per no voler passar quatre anys als rigors de l'oposició. Escoltar aquests dies Mas als mitjans de comunicació produeix una sensació d'hiperventilació després d'anys fent-ho amb un Montilla lacònic, reservat i amb unes dificultats d'expressió impròpies ni per a un entrenador de futbol. Els que vam conèixer la generació de dirigents socialistes de la transició, amb Pallach al capdavant, no podrem entendre mai el PSC actual, que podria haver perdut encara més diputats si la gent no fos tan benintencionada i el PP tan radical en les seves posicions anticatalanistes. Els dirigents republicans també haurien de fer una profunda autocrítica. Algú els hauria d'explicar la imatge de caos que ofereixen i la prepotència dels seus candidats, que s'han permès prescindir d'homes clau com Carod. El resultat és a la vista. No serà fàcil, però, el paper d'Artur Mas en la situació crítica que viu el país.

Quan van arribar al poder els socialistes el 1982, Frederica Montseny va dir al malaguanyat Ernest Lluch que no era el PSOE qui havia agafat el poder sinó que era el poder qui havia agafat el PSOE. Avui el país necessitava Mas i l'ha votat massivament amb una gran expectativa. Molta gent està cremada davant l'economia, amb l'agreujant de la pornografia dels que manaven fins ara. El següent que es precipitarà a l'abisme serà Hereu, amb més preocupació per la cadira que arguments. I després Zapatero o qui el substitueixi. Del poder absolut al no-res. Felicitats camarades!