Dos geperuts i un símbol

Els responsables de la Tate Gallery de Londres, després de rescatar un manuscrit del segle XIX, han intuït que el geperut Quasimodo, protagonista de la novel·la de Víctor Hugo Notre Dame de París (1831), estava inspirat en una persona real: un escultor conegut amb el malnom de monsieur Le Bossu, que l'any 1820 exercia de mestre d'obres en la reparació d'aquella catedral.

Aquesta història és curiosament paral·lela a la d'un altre geperut literari: el mendicant venecià que Eugeni d'Ors feia aparèixer de forma recurrent en el discurs presidencial dels Jocs Florals de Girona de 1911, “al graó de marbre del pòrtic de Santa Maria della Salute". Sembla que D'Ors, quan va escriure el discurs, havia llegit La mort a Venècia, de Maurice Barrés, on ja es parlava d'aquest home esguerrat, o bé les Esquises venecianes d'Henri de Régnier, on la bellesa arquitectònica del temple es contrastava amb la lletjor d'un pobre que vivia als seus peus. Però l'any següent Thomas Mann publicava la novel·la igualment titulada La mort a Venècia i allà, misteriosament, s'hi tornava a trobar “un mendicant ajupit que estenia el capell en els graons d'una església que descendien fins al mar.”

L'estrany enigma d'aquestes coincidències s'ha resolt de cop quan s'ha pogut llegir una carta de l'arquitecte Rafael Masó, tramesa el 28 de febrer de 1912 als seus familiars des de Venècia: “A Santa Maria della Salute hi trobàrem un geperut, probablement el d'Eugeni d'Ors, perquè és el sagristà”. Es tractava, doncs, d'una persona real, tant com devia ser-ho el mestre d'obres parisenc transformat per Victor Hugo en un estrafet campaner. Aquesta és la gràcia –i la glòria– de l'escriptor: la capacitat de convertir la realitat en un símbol o una metàfora, com en el cas d'aquests dos homes humils que, amb la penosa silueta dels seus cossos caducs i deformes, fan trontollar l'orgullosa perfecció dels temples pretesament immortals.