Dopatge

L'ope­ració de la Guàrdia Civil va aca­bar amb la detenció d'una sèrie de per­so­nes, entre elles l'atleta Marta Domínguez. Tot indica que les deten­ci­ons fetes, i unes quan­tes per­so­nes que seran cita­des pel Con­sejo Supe­rior de Depor­tes, han ser­vit per des­ar­ti­cu­lar una xarxa de venda de pro­duc­tes per dopar atle­tes d'elit. Regu­lar­ment, una ope­ració poli­cial posa al des­co­bert aquest pro­blema o rea­li­tat: el comerç de pro­duc­tes que ara per ara no són legals, però que ser­vei­xen perquè els espor­tis­tes asso­lei­xin mar­ques i meda­lles. Ciclis­tes, esquia­dors, atle­tes cauen jun­ta­ment amb entre­na­dors i met­ges. Les fotos que uns i altres es feien en asso­lir els títols espor­tius, ràpida­ment es tre­uen dels marcs i sor­gei­xen les cares de decepció i els comen­ta­ris de rebuig.

Tots sabem que el dopatge és il·legal, però sem­bla com si fos una pràctica més que estesa en l'esport d'elit. Dife­rent és saber si aquesta il·lega­li­tat està d'acord amb el temps. Cer­ta­ment, pren­dre un pro­ducte que per­meti ren­dir més és temp­ta­dor, des del cafè per no ador­mir-se, sucre per tenir més força o un com­plex vitamínic en temps d'esforç. La far­ma­co­pea ofe­reix de tot. Una altra cosa és que el pro­ducte sigui nociu per al cos. Però fins a quin punt com a soci­e­tat tenim una postura cínica amb el dopatge? Cal­dria estu­diar-ho. Segons com, sem­bla que qui té sort o més mit­jans per ama­gar l'ou es dopa i no l'enxam­pen, no?