Els secrets de Wikileaks

Julian Assange, fun­da­dor, ideòleg i cara visi­ble de Wiki­le­aks.org, és ferm can­di­dat a ser nome­nat l'home de l'any pel set­ma­nari Time. Aquest aus­tralià, domi­ci­liat al Regne Unit, se situa a l'ull d'una revo­lució de l'ordre infor­ma­tiu mun­dial, que ningú sap avui exac­ta­ment fins on pot arri­bar. Les con­ven­ci­ons habi­tu­als sobre rela­ci­ons entre governs, diplomàcia, secret mili­tar, fil­tra­ci­ons polítiques, infor­mació con­fi­den­cial o peri­o­disme polític estan tron­to­llant per obra i gràcia de les monu­men­tals fil­tra­ci­ons de docu­ments secrets o clas­si­fi­cats dels Estats Units d'Amèrica per part de Wiki­le­aks. Aquesta marca de web res­sona avui per tot el món: com una amenaça per als poders cons­tituïts, com una qüestió incòmoda per a la pro­fessió periodística o com una llum d'espe­rança per a molts sec­tors crítics o mar­gi­nats del gran sis­tema del con­sens polític i econòmic glo­bal.

Què és Wiki­Le­aks? Molt sen­zill: és una jove orga­nit­zació civil sense ànim de lucre que viu del secret perquè defensa a ultrança el dret a la lli­ber­tat d'expressió i d'infor­mació tal com és reco­llit en l'arti­cle 19 de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans. Així ho expressa la seva pàgina ofi­cial a inter­net, que tot­hom pot con­sul­tar (i encara que aquests dies s'han per­se­guit i tan­cat algu­nes webs, l'orga­nit­zació dis­posa d'alter­na­ti­ves com ara wiki­le­aks.dd19.​de o wiki­le­aks.ch). Durant els seus qua­tre anys de vida i mira­cles, ja ha posat al des­co­bert més fil­tra­ci­ons que tota la premsa mun­dial ple­gada. Però ha estat jus­ta­ment aquests dar­rers mesos quan la seva sin­gu­lar guerra ha obtin­gut una victòria deci­siva: al juliol i a l'octu­bre fil­trava més de 500.000 docu­ments secrets o clas­si­fi­cats sobre les guer­res de l'Iraq i de l'Afga­nis­tan, on es denun­ci­a­ven tor­tu­res i assas­si­nats de 15.000 civils a l'Iraq i 20.000 morts afga­ne­sos, entre altres bar­ba­ri­tats. I ara, a finals de novem­bre, reve­lava més de 250.000 cables de la diplomàcia del Depar­ta­ment d'Estat, ope­ració amb la qual el poderós minis­teri coman­dat per Hillary Clin­ton que­dava des­pu­llat i a la vista del públic mun­dial. Ara bé, aquest seguit de fil­tra­ci­ons espec­ta­cu­lars i deses­ta­bi­lit­za­do­res a parer dels líders ame­ri­cans només sem­bla la punta de l'ice­berg. En els pròxims mesos, quan Wiki­le­aks hagi reu­nit sufi­ci­ents recur­sos per pro­ces­sar els mate­ri­als cor­res­po­nents, podria des­en­ca­de­nar un nou tifó ata­cant un sec­tor cru­cial, la banca. Així ho ha decla­rat Assange.

En efecte, en una impres­cin­di­ble entre­vista con­ce­dida el 30 de novem­bre a Ric­hard Sten­gel, edi­tor en cap del set­ma­nari Time, Julian Assange dóna la cara davant les pre­gun­tes inci­si­ves sobre els grans temes que s'han sus­ci­tat res­pecte de l'escàndol de Wiki­le­aks. Pre­cisa que sobre la banca dis­po­sen de més de 10.000 docu­ments a l'espera de pro­ces­sar i publi­car. I hi afe­geix que tenen cen­te­nars de docu­ments sobre mul­ti­na­ci­o­nals, que espe­ren també el seu torn. I que no renun­cien a dei­xar els Estats Units per pas­sar a altres països, com per exem­ple la Xina. Per tant, res de bro­mes. Dar­rere d'aquest ros­tre pàl·lid i de pèl ros hi ha una volun­tat d'acer per con­ti­nuar la guerra con­tra el secret i fer el món més trans­pa­rent. Però el seu objec­tiu no és acon­se­guir una soci­e­tat trans­pa­rent, com diu en l'entre­vista, sinó “acon­se­guir una soci­e­tat més justa”.

De moment, el ter­ratrèmol de Wiki­le­aks ha posat en alerta tres tipus d'ins­ti­tu­ci­ons. En pri­mer lloc, els governs: tant els secrets mili­tars com les ope­ra­ci­ons d'espi­o­natge camu­fla­des de diplomàcia o les piles de docu­ments clas­si­fi­cats sem­blen alta­ment vul­ne­ra­bles. En segon lloc, les orga­nit­za­ci­ons de tota mena, sobre­tot les que tenen més interes­sos ocults o acti­vi­tats no trans­pa­rents. I en ter­cer lloc, els mit­jans de comu­ni­cació: no que­den abo­cats a una funció sub­sidiària com a nar­ra­dors (story­te­llers) o comen­ta­ris­tes de les fil­tra­ci­ons? En aquesta última onada, la cadena de la infor­mació és diàfana: Assange arriba a uns acords (econòmics també, per des­comp­tat) amb cinc periòdics de referència (Der Spi­e­gel, The Guar­dian, Le Monde, El País i The New York Times), els quals van publi­cant les fil­tra­ci­ons, i tot el sis­tema infor­ma­tiu mun­dial es presta a la difusió.

Assange és cons­ci­ent del poder del seu dis­po­si­tiu a la xarxa i sap explo­tar la res­sonància mun­dial com­bi­nada entre el peri­o­disme con­ven­ci­o­nal i la col·labo­ració dels blocs i de les xar­xes soci­als d'inter­net. I els seus arxius, secrets evi­dent­ment, van aug­men­tant cada dia. La revo­lució tot just comença.