Articles

La col·leccionista

L'esperit nadalenc, encara

Sem­pre he con­fes­sat públi­ca­ment que m'agra­den les fes­tes de Nadal. Tot i la pèrdua de la innocència infan­til, tot i les absències, tot i l'escep­ti­cisme que et pro­por­ci­o­nen ine­vi­ta­ble­ment els anys, espero el Nadal cada any amb la il·lusió d'una nena petita. M'agra­den els car­rers il·lumi­nats, m'agrada anar a com­prar l'arbre i una bran­cada d'euca­lip­tus a la Fira de Santa Llúcia, m'agra­den les tro­ba­des fami­li­ars, els regals, els tor­rons, la casa guar­nida, les cançons de Nadal, els ver­sos dels més petits a dalt de la cadira.

Sem­pre que ho reco­nec en públic em cal tro­bar argu­ments per defen­sar-me dialècti­ca­ment dels que con­si­de­ren –amb tot el dret– que les fes­tes de Nadal han per­dut tot el seu sen­tit religiós i/o espi­ri­tual i han que­dat reduïdes a una cam­pa­nya mali­ci­o­sa­ment orques­trada per con­duir-nos, sense pos­si­bi­li­tat d'esca­po­lir-nos-en, cap al con­su­misme com­pul­siu més exa­ge­rat.

Però vet aquí que a les aca­ba­lles d'aquest 2010 ens tro­bem immer­sos en la crisi econòmica més pro­funda i sob­tada que recor­dem. Només fa tres o qua­tre anys que vivíem feliços en l'abundància i, tot d'una, ens hem d'adap­tar – vul­guis o no– a les noves cir­cumstàncies. I les noves cir­cumstàncies són: nego­cis que tan­quen les por­tes, amics i cone­guts que es que­den a l'atur, fami­li­ars que les pas­sen magres per arri­bar a final de mes, pre­vi­si­ons econòmiques alar­mants als mit­jans de comu­ni­cació. I enmig d'aquesta onada de pes­si­misme, arriba, pun­tual a la cita, com cada any, el Nadal. Observo, encu­ri­o­sida, al meu vol­tant. I què hi trobo? Els infants, no cal dir, amb la il·lusió intacta i els adults esforçant-se per no dece­bre-la (si la joguina és més barata, ja guar­ni­rem més el paquet). La família pre­para amb el mateix entu­si­asme el gran dinar de Nadal. Aquest any sense marisc, diu algú. I els regals seran més modes­tos, adver­teix l'altre. I dit això, ria­lles, abraçades... el de sem­pre. Amb els amics orga­nit­zem l'amic invi­si­ble: res de res­tau­rant, a casa i que cadascú porti alguna cosa, una truita de pata­tes, unes cro­que­tes. Algú m'explica que a la seva empresa han deci­dit renun­ciar al lot de Nadal i donar els diners equi­va­lents al banc d'ali­ments de la ciu­tat. L'espe­rit nada­lenc –allò que jo entenc per espe­rit nada­lenc– roman intacte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.