catalunya no hauria de tornar a fallar
deixant passar un patrimoni cultural com aquest
El llegat Balcells
Han passat uns dies i encara veig la Carme Balcells a la primera fila de la sala noble de l'Acadèmia Sueca. Mario Vargas Llosa dicta el discurs d'agraïment pel Nobel. Parla del poder de la literatura per crear fraternitat entre la diversitat humana. Insisteix en una visió dels nacionalismes que resulta impossible de compartir des de casa nostra. Fa l'elogi més gran que s'hagi fet a la ciutat de Barcelona, on va viure, als setanta, cinc anys decisius per a la seva vida i trajectòria com a novel·lista. Es refereix a la capital de Catalunya com un símbol: d'una banda hi ressalta la capacitat de la cultura com a eina per aconseguir la llibertat; d'altra banda elogia la ciutat dels setanta com a lloc d'unió entre els diferents països de parla hispana i les cultura respectives.
Carme Balcells plora d'emoció. Segurament pel cap li passa la seva llarga trajectòria professional. Veu aquella jove generació de voluntariosos aspirants de talentosos escriptors llatinoamericans que ella va saber convertir en magnífics escriptors professionals. Repassa els centenars d'autors que ha fet créixer a través de l'agència, els milers de contractes signats. “La meva biografia –ha dit– és el catàleg de l'agència, és el recorregut pels autors que he representat, defensat i estimat per sobre de tot”. Carme Balcells ha tingut el talent de descobrir talent d'arreu del món i fer que ens arribés en forma de literatura. Ha desplegat una feina incomparable a favor de la literatura catalana, espanyola i llatinoamericana. Ha forjat tres generacions d'escriptors, tres generacions d'editors, ha contribuït a posar la literatura catalana al món, a posar Barcelona en el mapa de les ciutats literàries i culturals, a desplegar una feina impagable a favor dels drets dels autors. Els autors, la creació, com a matèria primera de la cultura.
Per totes aquestes raons, un dia de l'any 2006, fent de conseller de Cultura, en el marc d'un homenatge, vaig tenir l'ocasió de dir-li que, ella, hauria de ser declarada patrimoni cultural de Catalunya. Ella, la seva personalitat fascinant i sobretot la seva feina. Havíem tot just començat a parlar de la seva principal il·lusió d'aleshores: trobar la manera de donar visibilitat al seu colossal arxiu de manuscrits, diaris inèdits i primeres edicions aquí a Barcelona. Una part substancial del llegat que sustenta la història de la literatura iberoamericana de l'últim segle és a les seves mans, i ella volia –i per tant era factible– que esdevingués un nou i significatiu capital cultural per a Barcelona i per a Catalunya.
El diari ‘El País' ha explicat fa uns dies que el Ministeri de Cultura negocia per quedar-se aquest fons. En desconec els detalls i tal vegada parlo per parlar, però si això s'acaba produint, l'administració pública catalana haurà deixat passar una altra oportunitat d'enriquir el capital cultural del país i de quedar-se un fons de notable valor simbòlic. Haurà posat en relleu la poca ambició del nostre projecte cultural públic. A la Biblioteca de Catalunya hi ha, entre molts altres fons, la magnífica col·lecció cervantina Bonsoms, amb més de 8.000 volums, un dels millors tresors que es conserven arreu del món de l'obra de Cervantes. En la societat catalana s'ha escrit molt bona literatura en castellà, i un dels fenòmens literaris del darrer mig segle –el boom llatinoamericà– s'ha forjat a Catalunya. Quina llàstima, no donar-hi valor, no saber comprendre que les raons del catalanisme es reforcen amb patrimonis com aquest, no saber veure que l'ambició d'una cultura com la catalana s'expressa aprofitant oportunitats com aquesta! Jo creia que calia declarar Carme Balcells bé d'interès nacional, i ara em sembla intuir que no sabrem conservar el magnífic patrimoni construït des de la seva excel·lència professional. Si finalment és així, em seguiré preguntant per quina raó fallem tant, per quina raó sempre ens arronsem quan es tracta de posar-hi ambició, per quina raó sempre acaba guanyant la catalanitat més defensiva.
