Arbres de vida

“La vida passa, es fon, i torna, i bri­lla...” (Marià Manent)

No calia de fet cap pre­text per home­nat­jar l'Albert Via Roig. Marit amorós, pare abne­gat, pro­fes­si­o­nal com­pe­tent, bon amic i animós com­pany excur­si­o­nista, immi­llo­ra­ble guia a través del massís del Mont­ser­rat.

Ara: aquests i tants altres mèrits com volguéssim tro­bar-li (cosa que no cos­ta­ria gens), no són de per si exal­ta­bles. Són en rea­li­tat allò que espe­rem dels altres, allò a què pot aspi­rar cadascú per a si mateix, allò que en defi­ni­tiva ens fa més con­vi­ven­ci­a­bles. For­men part de la nor­ma­li­tat anhe­lada, i aquesta, quan es dóna, ens passa per davant sense que ni ens n'ado­nem.

Una tal com­por­ta­ble (i fins desit­ja­ble) manca d'èpica pot veure's tot d'una, però, cap­gi­rada en tragèdia per causa d'un impre­vi­si­ble i absurd acci­dent domèstic, com el que va segar la vida pletòrica i gene­rosa de l'Albert Via.

Què fer-hi? Com sobre­po­sar-se a l'irre­ver­si­ble? Amb encert, els actu­als res­pon­sa­bles de la Secció Excur­si­o­nista del Cen­tre de Lec­tura de Reus, amb el suport de tota l'enti­tat i de l'Ajun­ta­ment, han optat per un antic ritual ara i adés recur­rent i sem­pre ben­vin­gut, espe­rançador.

I així, diu­menge pas­sat, en un acte ben bé qua­li­fi­ca­ble de mul­ti­tu­di­nari i trans­ver­sal, tot de gent va aple­gar-se en un des­cam­pat envol­tat d'infra­es­truc­tu­res inci­pi­ents per fer-hi una plan­tada d'arbres: pins, rou­res, alzi­nes. Cent cin­quanta en total, tants com anys ha cele­brat recent­ment la ins­ti­tució ateneística més vete­rana del país.

Plançons tots ells des­ti­nats a créixer (com les filles de l'Albert) i a omplir d'ufana topants fins ara prou inhòspits. Cri­dats a eri­gir-se en pro­mesa i en fruit d'un demà desit­ja­ble­ment millor.

Només cal ja fer vots perquè la ini­ci­a­tiva, en el paratge que ara ha pas­sat a tenir el nom de l'home­nat­jat, gau­deixi de con­tinuïtat. La qual, en abs­tracte, pot també no tenir gaire d'èpica; però sense la qual, en con­cret, no hi tam­poc gens de nova vida.