La peremptòria independència

És a dir, aque­lla que no admet dilació i segur que el lec­tor pen­sarà que em refe­reixo a la de con­ver­tir Cata­lu­nya en un estat propi i amb dret a sor­tir a Wiki­le­aks, per les baja­na­des que s'han dit sobre el seu naci­o­na­lisme. Però no, no vull dir la sobi­ra­nia abso­luta, sinó un aspecte de l'equació on, segons Artur Mas, ja som inde­pen­dents. De fet, quan li vaig escol­tar l'enun­ciat de la frase amb la pausa que acos­tuma a posar-hi després d'una idea-força, vaig espe­rar un “tot i que”, però no va pas­sar així i, com en altres oca­si­ons de la cam­pa­nya, em va sor­pren­dre a mi i a la gent que assistíem a l'acte cele­brat al Poble­nou. Mas va dir que Cata­lu­nya ja és inde­pen­dent com a cul­tura i un cop rumiat el prin­cipi de la pro­posta, vam estar-hi d'acord i, com a punt de reflexió, ara con­ti­nuo.

Tenim uns nivells de cre­a­ti­vi­tat i exe­cució cul­tu­rals força enve­ja­bles. Els dar­rers anys han ser­vit per mul­ti­pli­car la pro­ducció i mal­grat unes des­vi­a­ci­ons i oli­gar­quies nota­bles; en gai­rebé totes les dis­ci­pli­nes hi ha artis­tes i cre­a­dors, els quals exe­cu­ten una feina de solvència con­tras­tada, aquí i arreu d'Europa. Crec que l'orgull que podríem des­til·lar de la situ­ació en què es troba la cul­tura cata­lana, seria com un làudan: bene­ficiós en dosis peti­tes i letal en quan­ti­tats indus­tri­als. Ens plau l'orgull a l'esmor­zar –àpat en el qual em sem­bla que estem ins­tal·lats–, tinc la sen­sació que si no esme­nem alguns aspec­tes d'aquesta inde­pendència cul­tu­ral aviat dina­rem amb la pobresa i, defi­ni­ti­va­ment, sopa­rem amb la infàmia. Però pot­ser l'aspecte més pre­cari d'aquests àpats és la pèrdua de memòria del cons­ci­ent col·lec­tiu. No és una acti­tud natu­ral per una nació que està sota perill de des­man­te­lla­ment per dues cul­tu­res supe­ri­ors, la cas­te­llana i la saxona. Ara no és el moment d'obli­dar què tenim.

Una cul­tura sense gruix no sap on va, perquè, des­con­so­la­da­ment, no sap d'on ve. És molt fàcil recor­dar els noms que sur­ten a la tele d'escrip­tors o artis­tes que cul­ti­ven l'espec­ta­cle, però es difícil, molt difícil, saber quin valor tenen ara i aquí gent com la Mont­ser­rat Roig, en Jaume Fus­ter, en Bal­ta­sar Por­cel, o les con­tri­bu­ci­ons de Char­lie Rivel, per evi­tar esmen­tar el pare Bat­llori, la Camp­many, Pedrolo o Ver­da­guer en la mateixa frase. Aquest és el patri­moni “que diuen equi­vo­cat” per la nos­tra reflexió enri­qui­dora i de la pràctica de sobi­ra­nia cul­tu­ral; només perquè algú, amb cri­teri des­truc­tiu, ha deci­dit que són vells. Men­tre els fat­xen­des de la comu­ni­cació ens donen pro­duc­tes ensu­crats perquè siguin bons d'empas­sar i de la resta del viatge intes­ti­nal, ni se sap on van a parar. No som una cul­tura car­rin­clona, ans al con­trari. Hi ha gent que quo­ti­di­a­na­ment seu a pen­sar i escriure sobre valors lite­ra­ris, filosòfics o poètics. Gent que viu, escriu i parla amb l'art de lli­gar-nos amb el pas­sat pro­per. Vagi per enda­vant que jo no seuré a pren­dre cafè amb Robert Sala­dri­gas, però si obli­dem el que ha escrit sobre la mort d'un home tot mirant el mar i la seva uni­ver­sal ago­nia, o el dolor par­ti­cu­lar d'un sol lli­bre de Pilar Cabot, serem una cul­tura més pobra; si no hem lle­git vint poe­mes de Jordi Gabarró, des­co­nei­xe­rem les dimen­si­ons del camp on ens juguem la inde­pendència cul­tu­ral que esmen­tava l'Artur Mas.

En la recons­trucció de l'orgull naci­o­nal sobre la cul­tura s'ha de treure de l'oblit molta gent i trac­tar amb gene­ro­si­tat el pas­sat i el pre­sent; tot cer­cant cre­a­dors que vul­guin sen­tir el sen­tit de per­ti­nença a una gent i a un país. La Cata­lu­nya d'ara, no pas cap altra. El líder d'una dis­ci­plina que sovint enllu­erna, va dir que el resul­tat del joc d'aquell par­tit, on els seus havien mar­cat cinc dits a la cara blanca del con­trin­cant, era el resul­tat d'una idea de Rinus Mic­hels, tirada enda­vant per Johan Cruyff, covada a la Masia, esme­ri­lada per Car­les Rexach i que ara li tocava a ell con­ver­tir tot aquell orgull en vir­tut.