Opinió

opinió

Molsa, suro i pedra seca

De qui direm que és aquest petit i també bíblic Regne de la Terra Alta? A les caixes i bancs, i arreu on es remenin diners i influències empresarials i polítiques, us ho diran

Bé, ja tenim l'arti­cle de Nadal, com cada any, pot­ser pen­sa­ran alguns –o molts– de vostès. No diré que no –tam­poc que sí–, perquè no és del tot cert que cada any, per aquesta època, en faci un, ni que, molt menys, sigui sem­pre el mateix. Tracto d'escriure en funció del que passa i de com em passa el que passa, supo­sant que sàpiga apro­xi­ma­da­ment una i altra cosa.

Em deixo d'excur­sos i vaig a la idea: l'arri­bada a les meves mans d'un lli­bre en què jus­ta­ment a la por­tada hi ha unes magnífiques mans page­ses, plan­tant direc­ta­ment, m'ha fet pen­sar d'imme­diat en els ele­ments mate­ri­als més direc­tes de la terra que, en la nuesa de nata­lici dels desem­bres, sem­blen dema­nar a crits la nos­tra atenció.

I, així, aquest volum Terra i pedra: agri­cul­tura tra­di­ci­o­nal de secà, d'Alba Gros San­ta­su­sana, aca­bat d'edi­tar per la Fun­dació El Solà, de la Fata­re­lla (Terra Alta), em porta a la molsa i al suro dels pes­se­bres de quan érem infants i, si n'haguéssim sabut fer o n'hi hagués hagut de pre­fa­bri­cats, em por­ta­ria igual­ment a la pedra seca dels nos­tres antics mar­ges agra­ris, aixe­cats heroi­ca­ment per mar­ge­ners de post­guerra, alguns dels quals encara hem cone­gut.

D'aquesta manera és com em sem­bla rela­ci­o­na­ble el pai­satge dels temps de sub­sistència (molsa, suro, pedra seca i tot el que es tro­bava al bosc o als camps) amb els pai­sat­ges en petit –els pes­se­bres– que fèiem, en certa manera repro­duint l'esce­nari cam­pe­rol que teníem més a prop. I a Cata­lu­nya, aquest esce­nari pro­per el tenim, encara, en molts indrets de l'ano­me­nada Cata­lu­nya Nova (gua­nyada a l'antiga more­ria medi­e­val), terra del secà d'estepa i gar­riga del Baix Camp i les Gar­ri­gues, del Pri­o­rat o la Terra Alta, on la humi­tat del sòl, encara que hi passi un gran riu a prop, és impos­si­ble i on l'oro­gra­fia atu­ro­nada dels pen­dents obligà a rete­nir terra, aixe­cant-hi aques­tes obres mes­tres arte­sa­nes que foren els mar­ges.

Quan pas­sejo pels volts de la Fata­re­lla, que és d'on ha sor­tit aquest evo­ca­dor i esplèndid qua­dern, tan ben il·lus­trat i tan didàctic, pro­lo­gat amb lírica sen­sa­tesa pel geògraf de la Uni­ver­si­tat de Lleida Ignasi Aldomà, quan estic per aquests encon­torns no em sé estar de veure-hi un pai­satge bíblic, és a dir, nada­lenc i anti­ba­bilònic, per bé que en els dos últims anys aquests mar­ges, caba­nes i fonts, fetes en pedra en sec de qui sap quant de temps, han que­dat pràcti­ca­ment col­ga­des per l'alti­vesa de mul­ti­tud de molins dels parcs eòlics, ins­tal·lats en aquest bell i aspre altiplà de la Terra Alta per empre­ses energètiques des­a­pren­si­ves que s'han pas­se­jat molts ajun­ta­ments, o han tro­bat el seu con­curs indis­pen­sa­ble. I, col­gats a la mateixa terra, entre els matei­xos mar­ges, els ossos ja sep­tu­a­ge­na­ris dels molts sol­dats que hi mori­ren durant la bata­lla de l'Ebre, tal­ment cebes, pata­tes o ceps.

Així és com passa en silenci i silen­ci­ada una part no gens menys­pre­a­ble de la nos­tra història, feta dels que van sobre­viure fent mar­ges, dels que s'hi van que­dar col­gats per sem­pre, ali­men­tant la semença futura i, en fi, feta dels ele­ments mate­ri­als que donava la terra, apro­fi­tats direc­ta­ment o ree­la­bo­rats per mans arte­sa­nes, en un tra­jecte humà d'estalvi i super­vivència que en el lli­bre citat és des­crit àmpli­a­ment i que és tota una lliçó per a les babilònies moder­nes, final­ment en una crisi des­co­mu­nal després de molts anys de far­ta­ne­res inde­cents, que han arra­sat tota la vivor de la natu­ra­lesa física i humana.

La soli­tud d'aquests pai­sat­ges i el des­em­par de la gent que hi viu aixeca una veu cla­mo­rosa, per aquell qui vul­gui escol­tar-la, tal­ment com les figu­res pro­totípiques dels nos­tres pes­se­bres. Si en aquells temps, el Regne de Jesús no era d'eixe món, perquè era de l'Imperi Romà, de qui direm que és aquest petit i també bíblic Regne de la Terra Alta? A les cai­xes i bancs, i arreu on es reme­nin diners i influències empre­sa­ri­als i polítiques, us ho diran. Men­tres­tant, en l'any que aviat comença –i després d'una tra­vessa de set anys per les are­nes de l'opo­sició–, el cata­la­nisme de nou tri­om­fant ha de saber que no es pot matar tot el que és gras i anar de bra­cet amb deter­mi­na­des com­pa­nyies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.