LA TRIBUNA
La nació cívica
Amics lectors, recapitulem. S'escolen els últims fulls d'un any emblemàtic en el calendari de tots nosaltres, d'aquest “nosaltres” que podem pronunciar si ens identifiquem amb la nació. Un any no és res en la història dels mil anys de la nació. Una dècada, en canvi, és avui un període ja considerable. Aquesta ha estat una dècada curulla de novetats i sorpreses, no sempre agradables, però prenyada també d'esperances. Deu anys que mereixen ser ponderats pels avenços que suposen en la progressió cap a una nova consciència de la nació catalana.
Els dies de Nadal i cap d'any conviden a la reflexió sobre tot allò que ens és substancial i allò que estimem. Amics lectors, us invito a seguir la lectura amb un tema musical de fons, com faig en escriure aquestes ratlles, i que no és altre que Spiegel im Spiegel (Miralls en el mirall), tema que el seu autor, l'estonià Arvo Pärt, va compondre el 1978 quan abandonava la seva pàtria a causa de la insuportable ombra de l'imperi soviètic.
La jornada del 28-N tancà un cicle de desconcert, de provatures i també de maduracions en la intensa trajectòria de la nació que va del 2000 fins avui. Algú haurà de preparar balanços objectius i crítics de cada un dels grans reptes que la nació té en cartera des de la Transició. Aquí només puc pretendre d'enraonar sobre alguns avenços fets aquests anys cap a una nova frontera de la consciència nacional, no sols a Catalunya, sinó més enllà, en el conjunt dels Països Catalans, i més enllà encara, en l'il·limitat territori del ciberespai. Cert, durant aquesta dècada els catalans hem aconseguit fer alguns passos de gegant. Per exemple, hem fet saltar la nació de la terra al cel, dels territoris històrics al ciberespai (gran tema que reprendré en una altra ocasió). I per damunt de tot, al meu parer, hem fet el pas decisiu: de la societat civil a la nació cívica.
S'ha dit sovint que la fortalesa de la societat civil catalana és allò que ha ajudat a compensar, en dictadura o en democràcia, la manca d'un estat propi. Durant el franquisme, la nació catalana va deixar oficialment d'existir. Avui, oficialment encara no existeix. No és reconeguda enlloc. Ni com a estat sobirà a la Unió Europea o a les Nacions Unides, ni com a estat federat en algun estat d'estructura federal o confederal.
Però en cada moment històric, la tradició catalana que ha sabut separar identitat cultural i poder de l'Estat (com observava Manuel Castells a The power of identity) ha fet possible mantenir vius, malgrat totes les pressions de l'imperi, el sentit i el sentiment de la nació. Ha estat el sentit de la nació cultural (manllevant el concepte de Joan F. Mira a Crítica de la nació pura) allò que fins ara ha fortificat la consciència prepolítica de la comunitat nacional. Consciència que, amb la recuperació de les llibertats primer, i després amb la vindicació de pilars crucials com ara el poder de decidir (consultes per la independència, manifestació del 10-J, etc.) i la centralitat de la llengua, avança cap a la consolidació d'un imaginari i d'un projecte comú de país. Amb contradiccions i amb tempteigs. Però avança.
Les enquestes van detectant el lent però constant increment de la consciència compartida de nació. Els resultats del 28-N han deixat clar que el dret a decidir és irrenunciable i que la independència no és l'afer d'un partit, sinó el gran tema del país. Si CiU ha obtingut majoria per primer cop a totes les comarques catalanes, incloent-hi les del cinturó abans “roig”, és que bona part de la societat catalana comparteix els valors i els ideals de la nació que defensa el catalanisme. Mas no ha dit mai per exemple que aspira a un millor “encaix” de Catalunya dins Espanya, ni ha parlat mai de “projecte espanyol”. El futur president de la Generalitat no ha dit que no a l'exercici del dret a decidir. El país podrà recollir a partir de 2011 una fruita, la de la nació cívica, a punt de madurar com a definitiva nació política.