Opinió

La contra

El coratge de Dick Hoyt

Demà La marató de TV3 tor­narà a ser un èxit. A des­grat de la crisi i del gèlid escep­ti­cisme que pre­do­mina en aques­tes lati­tuds, la soci­e­tat civil es mobi­lit­zarà gene­ro­sa­ment i el pri­mer dels mit­jans de comu­ni­cació públics cata­lans refi­narà la capa­ci­tat per­su­a­siva i pro­cu­rarà exci­tar-nos el gen altru­ista. La tele­visió, com el cinema, té una gran faci­li­tat per sac­se­jar sen­ti­men­ta­li­tats i tam­poc aquest any és fàcil con­tem­plar l'espot que han pre­pa­rat per a la causa, sense ennu­e­gar-se d'emoció. El coratge de Dick Hoyt par­ti­ci­pant en cur­ses de resistència amb el seu fill Rick, tetraplègic, l'esforç i l'abne­gació d'aquest home de mus­cu­la­tura enve­llida per arra­bas­sar a la der­rota de la paràlisi cere­bral la petita victòria d'un som­riure, com­mou a qual­se­vol que no habiti a l'inte­rior d'una durícia. Diuen que el sers humans estem sols i que vivim sot­me­sos a la tira­nia del jo i a la volun­tat de poder; que el darwi­nisme social i el poderós estímul del bene­fici pri­vat ens gover­nen ine­vi­ta­ble­ment i que l'èxit de la nos­tra espècie es fona­menta en l'apti­tud per cloure la mà i bran­dar amenaçado­ra­ment una arma. No cal, cer­ta­ment, forçar gaire la memòria per il·lus­trar tan engres­ca­do­res teo­ries amb uns quants exem­ples, i no obs­tant això, aquesta deu ser una con­clusió incom­pleta. Si no ho fos, no tin­dria cap sen­tit que la visió d'un anunci ens des­perti ganes d'abraçar-nos a un home gran i suat que no conei­xem i a un jove fràgil atra­pat en una ganyota cruel. Som, en gene­ral, molt millor del que s'ha fet córrer. De fet, els clàssics ja ens defi­nien com un ani­mal ètic, els anar­quis­tes par­la­ven de la gran llei natu­ral de la soli­da­ri­tat i alguns científics afir­men que han loca­lit­zat el gen altru­ista i defen­sen que les matei­xes neces­si­tats de l'evo­lució ens van fer bon­da­do­sos, que la coo­pe­ració gru­pal ens va sal­var de les adver­si­tats i que fins i tot a escala bac­te­ri­ana la col·labo­ració és un meca­nisme molt més poderós que la com­petència per sobre­viure. També hi ha qui explica aquesta afecció per raons ambi­en­tals i no genètiques, però tant és, sigui com sigui, l'empa­tia exis­teix, bona part del llen­guatge audi­o­vi­sual s'empara en la nos­tra capa­ci­tat de situar-nos sota altres pells i demà, pro­fes­si­o­nals que saben emprar-ho amb savi­esa, des­per­ta­ran la soli­da­ri­tat de la gent d'aquests verals. Podem, amb la traça i l'esforç col·lec­tius, bas­tir una pro­grama de tele­visió modèlic i con­tem­plar-nos radi­ants al mirall de l'auto­es­tima, però no sabem orga­nit­zar-nos sota aquests prin­ci­pis. Es veu que la política i l'eco­no­mia, que deuen ser cre­a­ci­ons d'un altre món, no ho per­me­ten i que els mit­jans, espre­muda la ves­sant melo­dramàtica, no aca­ben d'expo­sar i denun­ciar les desi­gual­tats, les injustícies i la cru­el­tat de deter­mi­na­des polítiques. Si ho fes­sin, qui sap si mal­grat la nos­tra vella i can­sada mus­cu­la­tura, ens ani­maríem a peda­le­jar en la direcció ade­quada, que és exac­ta­ment la contrària que ens pro­po­sen per com­ba­tre les inclemències d'aquests temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.