Benvinguts al nostre país imaginari

Al mes d'octubre vaig proposar als lectors de Presència que creéssim plegats una llengua nova. O, més aviat, que inventéssim la descripció, necessàriament sumària, d'una llengua imaginària. Aquesta llengua havia de situar-se a l'Europa central o oriental, per tal de retre homenatge a tants autors i cineastes que hi han col·locat països diversos, sovint estrafolàriament governats i sempre minúsculs... La dificultat, ara, és d'aconseguir un retrat d'aquesta llengua, i d'aquest país, a partir de les aportacions que m'han anat arribant... En un primer temps havia pensat seleccionar la proposta que em semblés millor i exposar-la aquí amb tots els detalls, però, en rebre invents tan diferents els uns dels altres i, sobretot, tan brillants, m'ha semblat que havia de provar de mostrar-me a l'altura d'aquests lectors inventors i, doncs, de realitzar una mena de samfaina lingüística i geogràfica feta del més gran nombre possible d'aportacions. Una síntesi impossible però indispensable que doni una aparença de coherència a propostes sovint contradictòries...

Així doncs (aportació de Margarita Barjau) quan un grup d'extraterrestres va desembarcar als Balcans van trobar, per acollir-los, un mussol, per la qual cosa van adoptar aquest ocell com a símbol del país que volien fundar. La seva escriptura, basada en barres verticals, és l'avantpassat directe del codi de barres modern, però la seva llengua va empeltar-se ben aviat de mallorquí (aportació de Sebastià Seguí), gràcies a l'encontre amb vint-i-set famílies que havien abandonat la seva illa per provar sort al continent. Per això aquesta llengua va passar de dir-se scupià a calafat. Al curs dels segles, el nom de la llengua ha anat canviant, com també la seva escriptura: del codi de barres a l'alfabet ciríl·lic, i d'aquest a l'alfabet llatí, sense oblidar uns ideogrames de color taronja (com a record de les taronges de l'horta de València) inventats per un aventurer anomenat Vicent Pastor (aportació de Joan Comas)... Malgrat les conxorxes del veí soviètic, el país, conegut com a Madilàndia després de la Primera Guerra Mundial, ha sabut preservar la seva independència (Pere Garcia) i va rebatejar la seva llengua com a rosellà quan els seus habitants van fer del cultiu i de l'exportació de les roselles locals, famoses pel seu perfum i la persistent dolçor dels seus pètals, la principal activitat econòmica del país (Anna Folgueroles).

Al segle XIX, uns universitaris anglesos van intentar demostrar que el rosellà, també conegut com a platonenc, era un cosí allunyat del basc (Marc Sunyé) i van organitzar una trobada a la capital, Osbata-ta, amb músics d'ambdós països, però l'encontre va acabar malament per culpa d'uns complicats afers amorosos en els quals es va veure embolicat un tal Ricard Nixó, ministre de Propaganda de Madilàndia, al punt que aquest, per escapar a la venjança dels bascos enfurismats, va haver d'emigrar als Estats Units (Rosa Maria Campos). Durant el segle XX, Madilàndia va passar prou desapercebut, excepte durant l'ocupació nazi quan, rebatejat Himmlerland (perquè hi havia nascut l'avi patern de Heinrich Himmler), va protagonitzar una elogiosa resistència col·lectiva (Cesc Fontanellas). En aquell moment, el rosellà, sota el nom d'escarxofí, ja havia donat al món un premi Nobel de literatura, gràcies a Pauipere Malencòvitx (Josep Antoni Roca), enaltidor de la llibertat dels pobles mitjançant l'art subtil dels cal·ligrames...