Temps de canvis

Molts analistes han dit que a les darreres eleccions ha guanyat el centre dreta. Però ja abans de les eleccions una enquesta de La Vanguardia deia que un 22% dels ciutadans de Catalunya es mostraven indiferents davant del dilema entre democràcia i dictadura i un 8% creia que en determinades circumstàncies preferien un règim autoritari, i ningú no va dir res. O sigui que ja estàvem avisats.

Els diaris porten que la Conselleria del Senyor Carod ha concedit subvencions per esports exòtics a països llunyans. Que no hi ha necessitats aquí per balafiar els diners de tots així? Es pot fer una llista d'activitats i persones –de petits empresaris a artistes– que viuen amb l'aigua al coll, sense comptar els nacionalistes que aquell dirigent socialista va dir que netejaria dels mitjans de comunicació públics i es van quedar al carrer. Aquest esport és la caça de l'oponent, oi?

L'hora del partit Barça-Madrid, pels carrers de Barcelona no hi passava ningú. A les altres poblacions del país devia passar més o menys el mateix. Tothom, agradés o no agradés el futbol, estava pendent del partit. Uns agraeixen al Barça el bon joc i els segons li agraeixen les bones maneres, l'elegància i la urbanitat que demostren. Així es guanyen no només els partits sinó també els cors. Més enllà de l'abús del futbol que patim.

És vergonyós que al mateix temps que s'anuncien reduccions de sous per a gairebé tothom, es publiquin les quantitats que cobraran els polítics que abandonen el càrrec i les jubilacions que els esperen. I gosen parlar de polítiques d'igualtat!

El president Artur Mas va recordar en l'entrevista a un periodista la seva admiració pel llibre de Saint-Exupéry El petit príncep, i es veu que les vendes del títol s'han disparat en català i castellà. Els polítics haurien de recordar la indústria i la cultura pròpies en lloc de tirar floretes a les de fora. Així no arrisquen res, és com dir que ens agrada Shakespeare. Aquí hi ha títols i autors molt bons que també mereixen ser recordats. Perquè si ell elogia els francesos consagrats, potser que nosaltres també votem els de fora i prou romanços...

Tant parlar de transports i carreteres i rapidesa i comoditat, i la línia de tren de Barcelona a Vic –i ja no parlem de la vergonya de Ripoll i Puigcerdà– està com en temps de la dictadura o pitjor. I no parlem de Berga, on el tren ja no arriba. Aviat anirem en pocs minuts a París o València, i trigarem mig dia per arribar fins a Vic. Per què no les declaren ciutats aïllades, solitàries i inaccessibles? Incompetència? Desídia? Desinterès? Propòsit de crear ciutats fantasma?...

Que tota una ministra com Leire Pajín digui que ella nomena qui li surti dels... dallons, és igual que un renec. I després dediquen diners i subvencions per promocionar el bon mot i la bona parla. Quins exemples! I quines obvietats, perquè si féssim una llista dels càrrecs que molts polítics han omplert nomenant parents, amics, germans i... dallonses, no acabaríem. Una vergonya de la democràcia.

D'on vénen els privilegis de què gaudeixen els controladors que van abandonar la feina? Com els han consentit durant tant de temps que es creguessin el melic del món? Tenen una feina més dura que els cirurgians o els miners que es van quedar enterrats un munt de dies al fons de la mina, o que el policia que persegueix un criminal? I per què han de cobrar més que tots ells? Mentrestant l'autoritat perd el temps posant multes als cotxes mal aparcats!