Jubilació

Des de fa una vintena d'anys, els bancs i les caixes fan campanyes periòdiques avisant-nos de la més que segura crisi de les pensions públiques. La solució? Contractar-ne una de privada. Aquests missatges que ensenyen un futur tenebrós no han tingut gaire èxit al nostre país –i això que tenim fama d'estalviadors–, sobretot si ens comparem amb altres països europeus. Amb Espanya no, que seria fer trampes.

Si aquests mesos no apareixen missatges catastrofistes, malgrat que el moment es força propici, crec que és per dos motius. El primer, que bancs i caixes ja tenen prou feina posant ordre a casa i intentant aconseguir diners pagant interessos per sobre del 5 per cent. I el segon, i més important, que molts d'aquests fons estan perdent diners; i així, qui s'atreveix a vendre'ls?

Hi ha un debat, també, sobre què hem de fer amb l'edat de la jubilació. Ens avisen que si no treballem més i no retardem l'edat obligatòria del retir anirem pel pedregar. És a dir, que veurem milions de persones sobrevivint amb una pensió mínima o nul·la.

Diré d'entrada que jo no posaria una edat límit de jubilació. Que cadascú deixi la feina quan li vingui de gust. Jo, personalment, em refio més d'un metge de setanta anys que no d'un de trenta. Però també em miro les previsions apocalíptiques amb un cert escepticisme. ¿Se'n recorden, quan ens avisaven que Catalunya estava a punt de viure una catàstrofe demogràfica perquè no naixien prou criatures? Doncs després van venir un milió d'immigrants. I ves per on: ningú ho va saber preveure.