Roscoe

Hem aca­bat un 2010 intensíssim. L'any que ha cul­mi­nat la sotra­gada democràtica que va arren­car el 2003 amb la cons­ti­tució del pri­mer tri­par­tit com a alter­na­tiva a vint-i-tres anys de govern d'un mateix color, i que ha tocat a la fi set anys després amb el cla­te­llot esta­tu­tari i la mort per ina­nició política de l'exe­cu­tiu. No és pas l'hora de fer balanços, almenys aquí, si més no perquè durant les últi­mes set­ma­nes ja n'heu lle­git molts, i de molt més docu­men­tats i enra­o­nats que no pas el que faria un ser­vi­dor, que té més tendència a la política recre­a­tiva.

Política recre­a­tiva. Em cen­traré en un detall, pràcti­ca­ment l'últim, del pre­si­dent sor­tint, José Mon­ti­lla. En el dinar de comiat que poc després de la des­feta elec­to­ral tri­par­tida va ofe­rir a tots els con­se­llers del seu govern, va rega­lar-los un lli­bre titu­lat El club dels opti­mis­tes incor­re­gi­bles. És una novel·la de l'autor francès Jean-Mic­hel Gue­nas­sia. L'he lle­gida i és molt bona, per al meu gust. El pre­si­dent Mon­ti­lla, no sé si l'ha lle­gida. Si ho ha fet, sap que la picada d'ullet del regal comença i acaba en el títol i això de l'opti­misme incor­re­gi­ble. Perquè l'argu­ment d'El club... no té res a veure amb el relat del tri­par­tit. Pot­ser no té res a veure perquè no cal, si fem cas a les crítiques que sos­te­nen que el gran pro­blema d'aquesta gent ha estat la falta de relat.

Un govern que marxa amb un lli­bre a la mà, i un altre que arriba amb una fei­nada sota l'aixe­lla. A l'hora d'escriure aquest paper des­co­nec si el pre­si­dent Mas té pre­vist ofe­rir cap dinar de ben­vin­guda als con­se­llers entrants. Tam­poc no sé si té pen­sat fer-los algun pre­sent, ni si aquest obse­qui, en cas d'haver-n'hi, serà lite­rari. Si encara hi sóc a temps, em per­metré la lli­ber­tat de sug­ge­rir un regal per als mem­bres del govern que comença, tot i que també seria una bona lec­tura per a un equip sor­tint. També és una novel·la, l'autor és un senyor que es diu William Ken­nedy, i es titula, Ros­coe, nego­cis d'amor i de guerra. El títol no dóna gai­res­pis­tes. És el relat, el que compta. Impres­si­o­nant. Explica la història de tres res­pon­sa­bles de con­tro­lar el Par­tit Demòcrata d'Albany, la capi­tal de l'estat de Nova York, a la fi de la Segona Guerra Mun­dial. L'argu­ment trans­corre en la ficció però està ins­pi­rat en la rea­li­tat d'una ciu­tat on aquest par­tit governa des de fa gai­rebé un segle. Ros­coe Conway, Elisha Fitz­gib­bon y Patsy McCall són les tres potes d'una trama que con­trola tots els aspec­tes d'un apa­rell des­ti­nat a per­pe­tuar-se a la cadira. Una història sòrdida que bus­seja en les aigües més obs­cu­res de la lluita pels càrrecs. Sal­vant les distàncies i pràcti­ques històriques, el retrat és col­pi­dor, amb refle­xi­ons demo­li­do­res sobre l'ofici de polític. «L'hones­te­dat és la millor política per als qui es delei­xen per ser pobres». «No n'hi ha prou que un home sigui bo, ha de ser bo per a alguna cosa». «No com­pris res que puguis llo­gar per sem­pre». «Si pavi­men­tes un car­rer, que les llam­bor­des de tres cèntims en cos­tin trenta a la ciu­tat». «Dóna feina als amics, però a canvi d'un cert preu, i fes amics nous cada dia». El lli­bre n'és ple. I el govern dels millors tindrà totes aques­tes temp­ta­ci­ons a l'abast, i més, que el posa­ran a prova.