Any nou, ‘tarifada' i males perspectives

Com cada any, l'u de gener, els poders constituïts (els visibles i els fàctics), ens claven una tarifada amb l'excusa de fer repercutir no se sap ben bé què en l'increment del preu que ens fan pagar les gestores de serveis públics privatitzats que tenen l'impudor d'autoanomenar-se empreses quan en realitat són burots, concessionàries, exclusives i monopolis descontrolats i abusius. A part d'això, voldria comentar les opinions de Walter Münchau, que diu al Financial Times que l'euro s'ha salvat el 2010 i que segurament podrà sobreviure també el 2011, tot i que veurem com els governs, els bancs i les caixes pateixen per refinançar els seus deutes. Pensa que hi haurà reaccions populars contra les mesures d'austeritat més severes que s'han vist des dels anys 30 del segle passat. Tanmateix, creu que la zona euro serà una causa de inestabilitat i que el risc d'una greu insolvència és petit, però no és trivial. Els països perifèrics tenen un problema de pèrdua de competitivitat que fa que la crisi sigui tan tòxica i fa que, si es rebaixen els sous (els espanyols ja són dels més baixos de la UE i encara més els preus de l'habitatge), no quedarà cap més sortida que la devaluació (impossible dintre l'euro) o la inflació. Cosa que ja no té remei mitjançant la disciplina, perquè ser disciplinat (a les seves ordres, Sra. Merkel) no és cap antídot contra la insolvència. En relació amb Espanya, Münchau afirma que pot ser solvent amb unes emissions de deute a 10 anys per sota del 5,5 %, però que inevitablement entrarà en una recessió molt llarga acompanyada de productivitat baixa i un atur altíssim. Es a dir, que podria seguir essent solvent, això sí, miserablement solvent. I, en tot cas, que el senyal s'alerta seria que els tipus d'interès del deute s'acostessin al 7%.

Per part seva, el ‘Wall Street Journal' va publicar el dia dels Innocents un informe de Irwin Stelzer sobre el qual va atraure'm l'atenció el bon amic Jordi Ballbé, empresari polifacètic (entre d'altres coses, i amb el seu germà, per exemple l'antiga Meyba o l'actual però centenària Bel & Cia). Amb el títol suggestiu d'Eurolàndia, de la tragèdia a la farsa, fa un resum de l'any que comença amb la tragèdia grega del rescat i s'acaba amb la comèdia que Irlanda podia però no va poder. Portugal i Espanya també creuen que poden, però no és segur que puguin, encara que la UE hagi promès una estructura pendent de definició que destinarà una xifra que encara no s'ha especificat al salvament dels països que necessitin ajut. L'autor subratlla les diferencies entre el nord i el sud d'Europa, atès que els meridionals no poden col·locar emprèstits al cost del bund alemany, En resum, que la festa s'ha acabat ella sola i ja no cal ni retirar les begudes. Però comença un gran dinar en el qual la UE proporciona el local, i Alemanya, els diners. De primer plat, els rescats de Grècia i Irlanda.

De segon, el disseny d'un mecanisme que pugui evitar la insolvència dels convidats. I de postres, el compromís que no tornarà a passar una cosa com aquesta, perquè tothom farà bondat i es deixarà governar des de Brussel·les amb Alemanya com alguna cosa més que un primus inter pares. Naturalment, els estats i els bancs s'hauran de deixar afaitar (hair-cut) una mica.

Finalment cal comentar la barbaritat que, en plena crisi cruel, acaben de perpetrar les empreses de serveis públics amb la complicitat culpable dels respectius poders públics. Els ciutadans saben perfectament i millor que ningú que la broma de la pujada de la tarifa elèctrica no es un cafè al mes com diu el ministre conyeta Sebastian, sinó una clatellada del volum de cost que tenien els cafelitos de Juan Guerra, germà de l'Alfonso, quan es dedicava a fer favors i a fer rouler les affaires. En tres anys, els monopolis elèctrics ens han apujat mitjançant una tarifa regulada pel govern (que, contra natura, en lloc de protegir el consumidor afavoreix els escandalosos beneficis dels monopolis privats) un augment tan estratosfèric com el 43 per cent. Algú ens pot explicar com és possible que invoquin un dèficit tarifari unes companyies que fan beneficis multimilionaris? Comencem, doncs, l'any 2011 molt malament. Venim ja escaldats dels increments que no s'esperen l'1 de gener: benzina, aigua (2,3% després que La Caixa els hagi venut als francesos de Suez), 8,9% del gas que, ara, reclama un 30% suplementari, així, sense anestèsia, i, com sempre, Abertis, la favorita de l'harem i titular dels peatges que sense cap explicació fonamentada cobrarà prop d'un 3,5% més, a fi de fer contents els socis del fons britànic CVC que els ha comprat un paquet d'accions amb la promesa que aquí les concessions són, contra llei, de cadena perpètua, i l'alça de tarifes, un caragol sense fi.

En fi, que en aquesta ciutat que té un monument a un traficant negrer (Marquès de Comillas) estem assistint a una forma moderna del comerç d'esclaus. Els concessionaris dels serveis públics se'ns venen a nosaltres com a mercat captiu d'un capital estranger que, naturalment, enriqueix els venedors i, després, es refà explotant-nos com a usuaris indefensos.