ZP s'hi juga el futur; nosaltres, el benestar d'una generació

Arribar a un acord satisfactori amb Espanya pel finançament és la prioritat de la política catalana avui. I molt especialment d'Esquerra. Perquè qui sinó Esquerra ha aconseguit situar aquesta qüestió en l'agenda política? No fa pas tants anys Esquerra denunciava en solitari l'espoli fiscal. I no eren pocs els que miraven cap a un altre costat. O, molt pitjor, negaven la màxima. Però no només des d'Espanya, atrinxerats negant l'evidència; també des de Catalunya, la gran majoria d'agents socials, polítics i econòmics feien com si aquest dèficit fiscal fos una dèria d'Esquerra, tal vegada el fruit de la imaginació d'uns quants.

Avui i ara ningú sensat s'atreveix a negar-ho. Millor encara, que patim un espoli fiscal sagnant ha estat assumit per gairebé tothom al nostre país. I fins i tot el govern espanyol ho ha admès per primera vegada, i ha fet públiques les balances fiscals. I aquest era un punt de partida imprescindible que, per si mateix, és una victòria ideològica rotunda. Només una societat conscient dels seus dèficits pot afrontar-los.

Per això el finançament era la columna vertebral de l'Estatut. I per això el finançament va ser un dels capítols que van patir una retallada més substancial en la negociació de La Moncloa. On eren aleshores tots aquests nous sobiranistes que ara clamen contra les suposades renúncies d'Esquerra o per l'insuficient tenacitat del govern en la batalla pel finançament? A què es dedicaven quan tenien majoria absoluta? No van vacil·lar a sumar-se de manera entusiasta a la campanya del PSC i CiU en defensa de l'Estatut de La Moncloa, i van rematar la feina apuntant que el preu que havia de pagar Esquerra per no haver-se afegit al consens era ser expulsada del govern. Un breu repàs a l'hemeroteca per recordar que Artur Mas va arribar a defensar aferrissadament l'Estatut pactat amb Zapatero assegurant, davant els micròfons de Catalunya Ràdio, que ja no ens caldria anar mai més a Madrid a pidolar recursos. Déu n'hi do.

Si arribats en aquest punt no s'ha signat cap acord de finançament és senzillament perquè ERC no ha afluixat. Més encara, mai fins ara el govern de la Generalitat havia mantingut un estira-i-arronsa amb el govern de l'Estat com el present. I en aquesta direcció és en la que s'ha d'empènyer. El govern ha de sentir l'escalf de la societat catalana. Per un doble motiu: per ser conscient de la seva força, però també per saber que no pot cedir perquè ens hi juguem massa. Un segon factor és determinant en l'actual conjuntura: també el PSC participa de la necessitat de millorar substancialment el finançament; és ben conscient que així no es pot seguir, malgrat el seu vincle orgànic amb el PSOE, un vincle que també és sentimental. El més sorprenent, no obstant això, és que un determinat nacionalisme se senti tan molest perquè el PSC ha entrat en una espiral de desencontres amb el PSOE. Probablement perquè aquest nacionalisme se sentiria més còmode en un altre escenari, patrimonialitzant el catalanisme com una bandera d'ús partidista, petrificant el vell escenari de la Catalunya dual que es repartien CiU i el PSC en un ordenat joc de rols. En l'actual escenari, el PSOE no té en el PSC la minyona obedient de sempre. Ni tampoc compta a arribar a acords amb CiU, que fora del govern manté el llistó alt. I això tampoc no s'havia vist mai per part d'aquells que sempre han demostrat un elevat sentit d'estat, d'estat espanyol, s'entén. Tot i així, el PSOE es resisteix ferotgement a rubricar un acord que redueixi substancialment el dèficit fiscal català. A la falta real de voluntat, cal afegir-hi el nul coratge de Zapatero davant les pressions que rebria fins i tot des de les pròpies files. En aquesta contesa, i amb un Congrés on no té majoria, Zapatero s'hi juga el futur polític, però els catalans ens hi juguem el benestar de tota una generació. Aquest és el moment de recordar a Montilla les seves paraules: «T'estimem molt, Zapatero, però encara més ens estimem Catalunya.» La lògica comença a funcionar. I cada cop són més els catalans que es pregunten de què serveix a Catalunya ara per ara ser a Espanya, que es revela com un negoci ruïnós. Fins quan es podrà permetre el luxe el PSC de votar en un sentit a Catalunya i en sentit contrari a Espanya? Cada cop són més difícils de justificar les giragonses per explicar l'inexplicable. Com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, quan els diputats del PSC creuen l'Ebre semblen afectats per un trastorn bipolar.

Zapatero ha consumit la paciència dels catalans i ha quedat sense crèdit. Però que no esperi xecs en blanc, ni cap mena de concessió. Al capdavall, i sembla mentida, només demanem que es compleixi l'Estatut que ell mateix va aprovar al Congrés dels Diputats, ni més ni menys.