A miquetes, no

Les pri­me­res decla­ra­ci­ons de prin­ci­pis dels con­se­llers del nou govern no ofe­rei­xen sor­pre­ses, cor­res­po­nen a una men­ta­li­tat clara­ment dre­tana que insis­teix en els tòpics repe­tits una vegada i una altra des de l'actual escom­brada pri­va­tit­za­dora teo­ri­copràctica –impuls a l'escola pri­vada en detri­ment de la pública, volun­tat de ferir abans de matar, el sis­tema sani­tari públic, etc.– que s'afe­gei­xen a la feina que en aquest sen­tit es fa des del govern espa­nyol. Res que no sabes­sin, si ho volien saber, els votants que van deci­dir en les últi­mes elec­ci­ons: la dreta no és gaire ima­gi­na­tiva –l'esquerra, dar­re­ra­ment, tam­poc–, aplica les recep­tes secu­lars ni que els hagi donat una for­mu­lació retòrica més atrac­tiva perquè l'elec­to­rat se les pugui empas­sar fins i tot amb cert entu­si­asme. En cul­tura, quan ja queda clar que les res­tric­ci­ons seran espec­ta­cu­lars i que segu­ra­ment hau­rem de veure com fugen grans quan­ti­tats d'aquests pocs diners en els “pro­jec­tes” dels nous gover­nants, gosem dema­nar –sense gaire espe­rança que se'ns escolti– que les coses siguin clares des del prin­cipi. Com a mínim, des del prin­cipi de cada any. La cul­tura d'aquest país no s'aguanta pels governs, sinó per una xarxa d'enti­tats, d'edi­to­ri­als i de per­so­nes que sí que tenen pro­jec­tes assa­jats i expe­ri­men­tats i que neces­si­ten aju­des per dur-los a terme. Per aquesta feina ingent, sovint des­in­te­res­sada, se'ls acos­tuma a cas­ti­gar des de l'admi­nis­tració amb la impre­visió, la impro­vi­sació i els can­vis de rumb. Els dar­rers anys, amb les reta­lla­des de la crisi, això s'ha agreu­jat, i a mig any han arri­bat les gar­ro­ta­des d'escreix, de manera que la deso­ri­en­tació ha estat impor­tant. La demanda és que, hi hagi pocs o molts cèntims, que tam­poc no els incre­men­ta­ran perquè des d'aquí se sol·liciti, a començament d'any se sàpiga de què es dis­posa, que les con­vo­catòries sur­tin el mes de gener, o el desem­bre de l'any ante­rior, i es resol­guin el gener o el febrer. Així la gent que amb bona volun­tat fa la cul­tura d'aquest país, com a mínim, sabrà de quin mal ha de morir.