Fumar al carrer (1)

Dilluns pas­sat vaig tor­nar al meu bar pre­fe­rit de la ciu­tat per beure'm el tallat de mig matí. M'he con­ver­tit en un habi­tual de l'esta­bli­ment perquè desprèn una tran­quil·litat espe­cial i hi sona una música idònia per fer un des­cans men­tal encara que només sigui de deu minuts o un quart. Ahir, per exem­ple, hi vaig escol­tar Lluís Llach, Cha­vela Var­gas i B.B. King. A banda de la música, després d'una estona al bar penso que l'ambi­ent que s'hi res­pira té alguna cosa d'espe­cial que n'incre­menta el con­fort. Ah! És clar, no és l'ambi­ent que s'hi res­pira. És el que no s'hi res­pira. Ja no s'hi pot fumar. En un dia te n'ado­nes com n'havia estat fins lla­vors de des­a­gra­da­ble, ser fuma­dor pas­siu. I ni te n'ado­na­ves.

A fora, a la ter­ras­seta, sota una ombra humida i a una tem­pe­ra­tura poc reco­ma­na­ble per estar-se a la intempèrie, hi ha un ple abso­lut. Gent xuclant, tre­mo­losa i àvida. Para­do­xal. No dubto pas que els can­vis en la llei anti­ta­bac com­por­ta­ran un estalvi de morts i de trac­ta­ments per a malal­ties deri­va­des del con­sum de tabac. Però també tinc la sos­pita que s'ha des­pu­llat un sant per ves­tir-ne un altre. Perquè no crec pas que treure al car­rer milers de fuma­dors, població de risc de malal­ties res­pi­ratòries, sigui salu­da­ble. Espe­ci­al­ment en aquests mesos de tem­pe­ra­tu­res seve­ra­ment bai­xes. Quins con­certs de tos. Quins estos­secs roga­llo­sos que se s'enca­val­quen. Quants refre­dats, pul­mo­nies i bron­qui­tis asset­gen els fuma­dors a la intempèrie. Els pro­pi­e­ta­ris de bars amb ter­rassa més eixe­rits ja s'afa­nyen a ins­tal·lar estu­fes. Estu­fes per escal­far el car­rer. Una xim­ple­ria que mereix un arti­cle sen­cer. Un altre.