De regals

A hores d'ara, un grapat de joguines de Reis ja hauran estat intensament jugades. Potser ja n'hi ha alguna d'esgavellada en un racó. A aquestes hores, potser la nova vicepresidenta del govern de la Generalitat, Joana Ortega, ja ha tingut temps de fer un cop d'ull a El Nadal que no vam tornar a casa, el llibre d'Acontravent que va regalar-li el vicepresident sortint, Josep-Lluís Carod-Rovira.

La tria literària, que sembla gastar un punt d'ironia, l'honora, perquè en aquest volum s'hi aplega el testimoni d'algunes destacades firmes del periodisme i la literatura catalanes –Xavier Benguerel, Eugeni Xammar, Pere Quart, Agustí Bartra...– i també d'altres d'anònimes, però igualment punyents. Textos tendres i colpidors, publicats en revistes i diaris de l'exili, que relaten el primer Nadal dels catalans fora de casa.

Avui, és possible que a l'estómac de l'amable lector encara hi resti una vibració de l'àpat nadalenc que Xammar compilava i invocava: “I quina carn d'olla! No hi ha de faltar de res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més completa que aixequi el dit”.

No sé si algú s'atreveix a aixecar el dit davant del gran Xammar, però de ben segur que un estudi estadístic dedicat a escatir el seguiment de la carn d'olla, en paral·lel a la puixança dels canelons fets a casa, ens proporcionaria algunes explicacions sobre el país que corre. És clar que potser una via estadística més eficaç fóra escrutar quins d'aquests autors d'abans de la Guerra Civil, segats per l'exili –interior i exterior–, és mitjanament o llunyanament conegut. Qui diu conegut vol dir que soni vagament d'alguna cosa el seu nom.

En fer la prova, és possible que no només trobem alguna clau, sinó que ens topem de nassos amb la clau gegant que obre totes les portes, com la dels Reis, i que en aquest cas obriria també l'esquerda enorme existent en la nostra tradició literària recent. Una esquerda que abasta literatura, periodisme i molts altres camps, i que de mica en mica, any a any, d'una escudella a l'altra, d'un mandat al següent, es deu anar suturant. S'ha d'anar suturant.