Viure de l'armament
Una de les grans contradiccions humanes és la de viure a costa d'estris que serveixen per matar. La indústria de l'armament dóna feina a uns operaris el salari dels quals prové de fabricar productes destinats a fer mal, enriqueix els grans accionistes de les grans empreses i proporciona bons ingressos a l'Estat. Això sí, tot es fa sense transparència. Quants d'aquests capitalistes que es mouen ben equipats manifesten que la seva riquesa prové dels arsenals bèl·lics? Quants ciutadans coneixen el nom d'alguna indústria d'armament espanyola? Ningú, seria la resposta més escaient. No obstant, l'Estat espanyol és un dels més actius a nivell mundial en l'exportació d'armes.
L'any 2010, les vendes bèl·liques espanyoles es van enfilar fins als 2.000 milions d'euros. Això segons càlculs de les ONG que segueixen el tema tant de prop com poden, atès que la informació oficial gairebé no existeix. Per altra banda, Espanya no té contemplacions a l'hora de fornir de material militar qualsevol país. Regions en conflicte visible o latent com ara el Pakistan, Israel, l'Iran, Colòmbia i altres apareixen com a clients. És clar que, en relació amb l'esmentat país sud-americà tampoc no sabem si el comprador és el govern o són les FARC; o potser totes dues bandes, confirmant que escrúpols i foment de l'armamentisme no lliguen.
Alguns teòrics afirmen que la guerra forma part de l'home, invalidant així el pacifisme, però potser allò que no té aturador, de moment, és la cobdícia dels que manen i la necessitat de supervivència dels manats. Uns mouen les armes de lluny i els altres les pateixen en carn pròpia.
El segle XX ha estat funest a causa de les guerres, amb 181 milions de persones mortes. Si hi afegim els ferits, mutilats, orfes, vidus i vídues, fills i filles perduts, el patiment esdevé incommensurable. A canvi de què?
Entre nosaltres, uns assalariats cobren cada mes quan també podrien fer-ho amb una fabricació que no els embrutís; el deute públic ha esdevingut enorme, demostrant que ni tan sols els guanys militaristes han estat ben administrats; i al capdavant de l'exèrcit hi ha una dona. Que cruel, tot plegat!
