Perquè és allà

A l'anunci es veu un vai­xell en un mar embra­vit i tri­pu­lants empas­sant-se molta aigua i jugant-se la vida con­tra les ones. Una veu en off, entre­ta­llada, explica les vicis­si­tuds que està pas­sant –gana, set, un com­pany ferit que no para de quei­xar-se...–. Quan l'home acaba de des­gra­nar el rosari de desgràcies la veu serena de la seva dona diu: “Doncs per què no tor­nes?”. L'home no res­pon. L'espot anun­cia la volta al món a vela i s'acaba amb la imatge del veler peri­llo­sa­ment esco­rat per la força del vent.

Els tri­pu­lants no tor­nen, els par­ti­ci­pants del ral·li Dakar no ple­guen, els de l'expe­dició del Nis­san Titan Desert no aban­do­nen perquè l'experiència els dóna plaer, perquè l'objec­tiu és demos­trar-se a si matei­xos que poden acon­se­guir el que molt pocs han fet, perquè tenen la sen­sació que han rea­lit­zat una gran­desa, perquè la recom­pensa és haver-se superat. La fita és el símbol del seu desig. George Mallory, el mala­gua­nyat explo­ra­dor anglès que el 1924 no va tor­nar de l'Eve­rest, mes­tre, home de lle­tres, quan li pre­gun­ta­ven per què volia con­que­rir-lo deia que per l'espe­rit d'aven­tura, que manté viva l'ànima, però com a última i més impor­tant raó res­po­nia: “Perquè és allà”.

La pre­gunta que em faig sem­pre és si aquest afany de superació per­so­nal, la passió, el repte acon­se­guit, l'esforç, els sacri­fi­cis, fan més feliços aquests intrèpids. Més satis­fets, segur; més feliços no ho sé. Perquè Vol­taire deia que el secret de la feli­ci­tat és pre­ci­sa­ment mode­rar els desit­jos i esti­mar les coses que es tenen, i ells sem­pre en volen més, el seu desig no es veu mai ple del tot, cada vegada és més lluny i més difícil. Hi ha un des­as­sos­sec, un neguit, en el tri­pu­lant, en el pilot, en el mar­xa­dor que explica la duresa de les pro­ves –com més dures, com més al límit, millor–. Amb el desig (mig) acom­plert i la glòria reco­ne­guda, la seva ambició queda apai­va­gada –de moment–. Ells pro­gres­sen moguts per un ins­tint noble de canvi i de millora. Però al seu cos­tat, hi ha algú altre que també creixi? Quina llàstima que de totes aques­tes ges­tes tan per­so­nals la resta d'humans en tra­guem tan poc pro­fit!