(Auto)determinació

Nou president a Catalunya, nous consellers. Els desitjo sort i una oposició no tan ferotge com la patida pels seus predecessors. La de la premsa i tertulians, que van mortificar el tripartit des del primer dia, qüestionant-ne legitimitat, magnificant-ne errors i negant-li tot encert o realització –i n'han estat unes quantes, moltes més que en períodes anteriors injustificablement idealitzats– segur que es transmutarà en una posició molt més suau, comprensiva, fins i tot còmplice. Ja s'està veient. La despietada pressió mediàtica i política que han hagut de suportar els executius catalanistes i d'esquerres no té parangó en aquest país (potser sí en el veí, Cinca enllà, més salvatges en aquest i altres aspectes de la vida pública).

No sé si el món és dels valents, però està vist que el govern no. Voleia altre cop la bandera del seny, i s'imposa, després d'un parèntesi que a alguns se'ls feia etern, l'ordre natural de les coses. Catalunya és com és. No paga la pena llepar-se les ferides massa temps. Ni nostàlgia ni revenja. La vida continua. I a aquest nou equip governamental, del qual sospito que –a diferència del d'abans– serà més de paraules que no de fets (comprovat que l'elector prefereix a les obres els relats, encara que es tracti de faules), entenc que no se li pot exigir la proclamació unilateral de la independència, com reclamen quatre gats visionaris que no toquen de peus a terra, ni tan sols un referèndum d'autodeterminació. La gent no els seguiria ni La Vanguardia ho permetria. I en el present context, ja sabem que La Vanguardia mana molt.

Tampoc no els cal amoïnar els flamants dirigents autonòmics que algun ingenu despistat els retregui suposades contradiccions entre el discurs de set anys denunciant imperdonables tebieses antipatriòtiques d'uns intrusos enganxats a la poltrona i el cotxe oficial –dos termes despectius que han miraculosament desaparegut del lèxic periodístic– amb l'actual refredament de tota excitació sobiranista, que porta per exemple a convertir un concert econòmic en simple pacte fiscal. De la calor declamativa a la fredor realista, efecte dutxa escocesa. No sé si el model emancipador a imitar és encara Escòcia, però el raig d'aigua contrastada que evoca aquelles terres altes amb regust de malta i so de gaita sí que està sent aplicat a una crèdula ciutadania que sembla disposada a empassar-s'ho tot, Millet inclòs.

El president Mas no ho tindrà tan pla, per més bé que s'hi posin opinió pública i sobretot la publicada. Hi ha la crisi, per descomptat, però hi ha també un fenomen amb què Pujol no es va haver d'enfrontar: l'acció de govern pujolista només podia ser comparada amb la franquista i era fàcil sortir-ne ben parat, la que durà a terme el gabinet acabat de constituir haurà d'aguantar la comparació amb les etapes de Maragall i Montilla, que quant a feina feta han deixat el llistó molt alt, ho reconeguin o no els votants. També pel que respecta a fites nacionals, com en l'àmbit lingüístic: llei de cinema, llei d'acollida, codi de consum, nivell C a les universitats... Ja he dit que a Mas i companyia no els podem exigir l'autodeterminació, però sí determinació, que mantinguin la línia de fermesa en alguns temes sensibles dels seus antecessors.