Aquella cosa efímera

L'estrès fa perdre la memòria. L'ansietat, també. I l'edat. Amb l'edat –ai!– es va oblidant tot: els noms de la gent i els noms dels llocs, els bons records i potser també els mals records, encara que alguns neurobiòlegs diguin ara que els records no es perden mai perquè l'oblit és només com un pont trencat: la persona desmemoriada a un costat; els records, a l'altre, impossible arribar-hi. Inhibició conscient de records hauríem de dir-ne. “Com es deia aquell?”. “On era aquell lloc?”. “Fa 50 anys, recordes que vam estimar-nos?”. Però recordar que no es recorda no és ben bé un oblit, és també una manera de fer memòria: jo diria que l'última manera de fer memòria. Abans no arribi l'oblit, que és com la mort. “Deixeu-me, deixeu-me amb les meves penes”, va escriure William Blake. I Mercè Rodoreda va copiar-ho en començar la segona part de Mirall trencat. El temps se n'ha anat. Un capítol abans, Teresa Goday de Valldaura viu sola amb els seus records, també amb el record d'Amadeu Riera, amant seu durant tants anys. Teresa no pot caminar, beu vi que amaga sota el xal, un nét la visita sovint, però el nét es mor. Teresa fa cridar Amadeu Riera perquè és notari i perquè vol fer testament. “Els anys els havien pres aquell cosa efímera que fa que un home i una dona s'enamorin d'una gràcia que no existeix”, explica el narrador focalitzant el punt de vista del notari. Es van estimar. Potser s'estimen encara. Però res no és etern. Tampoc la memòria o el poder. De tots els socialistes que ens han governat em sembla que Pasqual Maragall és un dels que ho han entès millor. I, ara, a Barcelona, uns altres socialistes faran unes primàries no per un projecte, sinó per una herència.