L'avantguarda ens rellançà al món

Tenim prou esquers aquests dies per recuperar el gust dels moments dolços que visqué la Catalunya cultural dels anys vint i trenta del segle XX. L'embranzida de l'avantguarda artística d'aquell temps situà la catalanitat en els focus de l'atenció mundial. Ens ho ha renovat fa una setmana la inauguració a Sant Petersburg, a l'estat nord-americà de Florida, d'un museu que és la seu de la més gran col·lecció de Salvador Dalí situada fora de la nostra terra.

No cal anar tan lluny, però. Al Teatre Museu Dalí de Figueres, un dels més visitats del país, la gent inquieta sempre hi fa noves descobertes vinculades a aquell univers fascinant d'entreguerres. Ara, a més, estan en avinentesa dues iniciatives que també ens evoquen l'esperit innovador català en una època que era de canvis, com ho és la nostra: l'exposició sobre el poeta i periodista Joan Salvat-Papasseit, oberta a Arts Santa Mònica, de Barcelona, fins al 3 d'abril proper; i el llibre Defensa de l'avantguardisme, amb obra del crític Lluís Montanyà, publicat aquesta setmana per A Contra Vent, l'editorial de Quim Torra.

Lluny de conformar-nos, però, amb un exercici de nostàlgia complaent, cal que ens motivi un propòsit col·lectiu de revisió activa de les plataformes que potenciaren aquells moviments singulars. Una d'aquestes plataformes fou el periodisme. La premsa estigué llavors a l'altura de l'ambició cosmopolita de les arts.

Salvat-Papasseit endegà revistes des del 1917 (Un Enemic del Poble, Arc-Voltaic, Proa). En el mateix any de la primera iniciativa periodística de Salvat, Josep Maria Junoy (ara reeditat per Jaume Vallcorba Plana) publicava a Iberia articles cal·ligramàtics a la manera de Guillaume Apollinaire. Eren brots que arribaren a una desclosa en els efímers Fulls Grocs de Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, de 1929; i en el D'Ací i D'Allà, la revista que Alexandre Cirici-Pellicer qualificà com una de les més ben editades del món. Joan Manuel Tresserras, en la seva tesi doctoral, la definí com “l'aparador de la modernitat”.

L'art català actual manté el pavelló ben alt. En canvi, li falten revistes amb aquella excel·lència ètica i estètica.