Tunísia, ací a la vora

Tunísia crema. Morts, ferits, una repressió cruel, la censura implacable a internet i els mitjans tradicionals, un govern que cau i no cau i una inestabilitat superior. Tan superior que jo no m'atrevisc a descriure-la en detall. Els vells diaris en paper encara necessiten hores entre que el text s'escriu i és llegit i en una situació explosiva com la que es viu allà les hores poden significar que canvia tot.

Però el que no es pot ignorar és aquesta revolta que dura des de fa setmanes. Després de mantenir-se vint-i-tres anys en el poder Ben Alí veu com els joves estan cansats del seu règim, de la repressió, de la corrupció i especialment de la corrupció de la família del president, i finalment de viure en un país sense futur, que els condemna a la misèria. La revolta es va iniciar quan un jove universitari, Mohamed Bouazizi, es va suïcidar a Sidi Bouzid després que la policia li confiscara la fruita que venia il·legalment. Si aquest fet ha causat una reacció tan extrema és perquè són molts els joves tunisians en aquestes circumstàncies. Preparats i sense eixida. Condemnats. Són tants que a Sidi Bouzid mateix el 25% dels universitaris homes i el 44% de les universitàries dones viuen en la més pura misèria.

Qualsevol cosa, doncs, pot passar en les pròximes hores i és important que ens hi fixem. No només per l'obligada solidaritat sinó també perquè és un país que és ací a la vora.

És curiós com els transports moderns han canviat la nostra percepció dels límits. Tradicionalment el mar ha estat la forma de viatjar més còmoda i, per aquesta raó, a finals del segle XIX la gent d'Alacant anava més a Orà, Alger o Tunísia mateix que no a Madrid, Barcelona ni encara València. Ara que ho hem substituït per la carretera i els avions, algunes perspectives són confuses però no hauríem d'oblidar que Tunis, per exemple, és més a prop de València que cap capital europea excepte Madrid i Lisboa. I per tant el foc, aquesta vegada, el tenim molt a prop.