Dèiem

Són cone­gu­des les parau­les de fra Lluís de Lleó quan, després d'anys de per­se­cució i presó injusta per la inqui­sició, va ser alli­be­rat i va tor­nar a la seva càtedra de la Uni­ver­si­tat de Sala­manca: “Decíamos ayer”. Sig­ni­fi­cava això que donava per no exis­tits els anys de la seva vida mal­me­sos per raons d'odi a la intel·ligència i enveja. Però també es podrien fer ser­vir aques­tes matei­xes parau­les per posar en relleu la per­ti­nença i directa apli­cació d'argu­ments del pas­sat en l'actual pre­sent.

Hi ha pocs dub­tes que tots aquells que són par­ti­da­ris d'una recen­tra­lit­zació de l'admi­nis­tració pública a Espa­nya, tant a la dreta com a l'esquerra, ini­ci­a­ran una cam­pa­nya amb ajut de certs mit­jans de comu­ni­cació sobre l'opinió pública per tal d'acon­se­guir un argu­ment polític accep­tat per la majo­ria que per­meti al govern sor­tint de les elec­ci­ons gene­rals del 2012 intro­duir can­vis en el repar­ti­ment de poder entre govern esta­tal i comu­ni­tats autònomes, per tal de reta­llar les com­petències i els recur­sos econòmics de què aques­tes dis­po­sen. Les raons esgri­mi­des són que la dupli­ci­tat i el des­ple­ga­ment de com­petències a les comu­ni­tats autònomes són més ine­fi­ci­ents en l'exer­cici que una acció gene­ral feta per a tot l'Estat, a causa de la manca de massa crítica i la inne­cessària com­petència entre ser­veis.

La pro­xi­mi­tat als pro­ble­mes per­met defi­nir les pri­o­ri­tats, és a dir, saber què és impor­tant i què és secun­dari. El cost d'opor­tu­ni­tat mesura el cost per­dut per fer el que no és essen­cial dei­xant de fer el que sí que ho és. Aquí té avan­tat­ges el fede­ra­lisme. Aquesta major eficiència s'ha de con­tra­po­sar amb el cost de fer, que pel que fa a mobi­lit­zació de recur­sos i de gene­ra­lit­zació de pro­ces­sos pot ser en algun cas menor, si es fa de manera gene­ral, per a tots, que si es fa de manera par­cial, només per a alguns ter­ri­to­ris o províncies, avan­tat­ges, aquests, del cen­tra­lisme.

És fàcil fer demagògia sobre la neces­si­tat d'una recen­tra­lit­zació de l'Estat en temps de crisi, però és incert que un estat cen­tra­lit­zat sigui més efi­ci­ent en con­junt que un de fede­ral. No es pot raci­o­nal­ment man­te­nir que França fun­ci­ona millor que els EUA.

L'època de més crei­xe­ment de l'eco­no­mia i del nivell de vida s'ha produït a Espa­nya en els últims trenta anys a par­tir de la ins­tau­ració del règim de les auto­no­mies amb l'arri­bada de la democràcia i la inte­gració a Europa. El balanç no ha estat objec­ti­va­ment nega­tiu.

Però hi ha pos­si­bles millo­res: en con­cret, és el govern cen­tral, el res­pon­sa­ble de no haver reduït la seva pròpia estruc­tura mal­grat haver fet trans­ferències a les comu­ni­tats, i cal recor­dar que, del dèficit de l'Estat, les comu­ni­tats autònomes en son res­pon­sa­bles de menys del 20%, pro­porció tres vega­des infe­rior a la del govern esta­tal en funció dels recur­sos que aquest i aque­lles ges­ti­o­nen. No seria també el moment de recor­dar que l'exces­siu dèficit de cer­tes comu­ni­tats autònomes con­tribuïdores direc­tes té efec­tes ine­vi­ta­bles que dema­nen cor­rec­ci­ons?

El que no es mesura no exis­teix i, per tant, prèvia­ment a la poten­cial modi­fi­cació del règim autonòmic de gestió pública, s'han de quan­ti­fi­car per cada ser­vei els avan­tat­ges de la cen­tra­lit­zació i de la des­cen­tra­lit­zació, i extreure'n con­seqüències. Fins i tot si hi hagués casos que reque­ris­sin una modi­fi­cació, on hi ha escrit que les carències d'un sis­tema impli­quen imme­di­a­ta­ment la seva subs­ti­tució per un altre de radi­cal­ment dife­rent? Què impe­deix que de l'anàlisi de la situ­ació es puguin deri­var les neces­si­tats d'intro­duir modi­fi­ca­ci­ons par­ci­als que opti­mit­zin els pro­ces­sos de gestió? Quan les con­clu­si­ons pre­ce­dei­xen l'anàlisi, hi ha dret a sos­pi­tar que el que s'uti­litza com raons són sim­ple­ment excu­ses. Alguns polítics han uti­lit­zat l'argu­ment que l'Espa­nya de les dis­set auto­no­mies pot ser un pro­blema, accep­tant els argu­ments que fan ser­vir els que ata­quen el règim autonòmic, però fent l'excepció de Cata­lu­nya, perquè aquesta comu­ni­tat té, segons ells, raó de ser, i les altres, menys. Aquesta argu­men­tació posa Cata­lu­nya a la defen­siva, perquè s'admet la crítica i es modula la res­posta. Dialècti­ca­ment és més eficaç i més clar deman­dar les raons que sus­ten­ten les tesis dels que ata­quen l'admi­nis­tració autònoma en el cas con­cret de Cata­lu­nya. Vegem totes les dades del pro­blema i ana­lit­zem-ne no només alguna de manera par­cial.

S'argu­men­ta­ven en un arti­cle publi­cat fa uns dies en aquest diari els avan­tat­ges de la monar­quia quant al man­te­ni­ment de la Cons­ti­tució i el seu desen­vo­lu­pa­ment en els últims trenta anys. A par­tir d'aquest atac al règim autonòmic, l'argu­ment gua­nya força. El petit neces­sita la pro­tecció de la llei. Un canvi de règim a Espa­nya no seria per als que defen­sen una estruc­tura fede­ral una bona notícia, perquè aug­men­ta­rien els ris­cos d'una invo­lució de l'estruc­tura de l'Estat. L'estratègia hau­ria de ser ara man­te­nir l'estruc­tura actual de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, i nomes fer can­vis per causa jus­ti­fi­cada i quan­ti­fi­cada. Els mari­ners saben que al mar s'ha de saber nave­gar, que no és altra cosa que saber exac­ta­ment on s'és i nave­gar “en con­serva” quan fa molt vent.