El futur de l'excursionisme
Des de fa uns 160 anys, en ple auge de la Renaixença, de l'autoestima cultural i d'un impuls econòmic general d'eufòria, l'excursionisme ha estat a Catalunya un element cabdal per conèixer l'entorn, els espais naturals, sempre acompanyat per un ferm criteri amb voluntat de saber, al qual no se li pot negligir voluntat científica; alhora es posicionava de forma precisa i clara en un indiscutible amor al país. S'enfortí la defensa del patrimoni cultural, el coneixement de les comarques més allunyades i l'intercanvi de coneixences i, també, un catalanisme que s'expandia amb ell.
Afectà tots els grups socials, des de professions liberals i comerciants fins a menestrals i obrers. De totes les classes socials van aparèixer excursionistes. Fet que s'anà estenent per ciutats i totes les comarques del Principat. Els seus fills seguiren l'impuls inicial dels pares i, en èpoques de dictadures i manca de llibertat, l'excursionisme fou escola de ciutadania, civisme i indiscutible compromís nacional. És reconegut àmpliament que durant el franquisme l'excursionisme educà culturalment i nacionalment molts fills espuris del franquisme davant les pors de pares i educadors lliurats o temorosos del Règim. Fins i tot durant el nacionalcatolicicisme, l'excursionisme agità consciències i va fer evolucionar variades mentalitats tancades.
L'excursionisme activà la cultura i defensà el patrimoni quan el conjunt de la societat s'enlluernà amb el desarrollisme i aparegué el consumisme generalitzat, els caps de setmana, les caravanes a les carreteres i la massificació de platges amb la consegüent especulació urbanística i l'accés massiu a tot arreu del país.
Ara l'excursionisme està en un cul-de-sac. No viuen un bon moment els esplais, caus i tots els centres que eren planter d'excursionistes. L'allau d'activitats esportives als nanos i joves, les xarxes informàtiques, l'extraordinària oferta televisiva, un deixatament dels pares d'avui dia vers l'excursionisme per tots els factors citats, on encara es podria incloure la crisi de l'Església i la proposta que feia vers aquest món, etc. ha fet que a l'excursionisme li costi renovar-se i expandir-se.
Cal apostar de forma decidida pel seu manteniment. Crec que el món excursionista s'ha d'obrir a totes les activitats que impulsen el gaudi, ús i coneixement de l'entorn natural. Que ha de sumar de forma humil i senzilla a tothom. Des del més marxaire de xiruca o vamba esportiva fins a tots aquells que fan senderisme; alpinisme; esquí o esquí de travessa; raquetes; escalada, escalada indoor, alpina o en glaç, bicicleta de muntanya, etc.
L'excursionisme es basa a participar de l'amor a la natura. Ha de tornar als orígens. Ha d'acceptar des d'aquells que creuen que si no pugen a cims no han fet res o que caminar és un mínim d'hores, fins al món de la competició més extrema –sé que a molts romàntics de l'excursionisme d'ahir això no ens fa gaire el pes–, fins a fer des del món dels infants, gent gran i jovent prou dispers un planter de nous acòlits.
Cal ser optimistes, a França, Alemanya, els EUA o Austràlia l'excursionisme té una salut de ferro. Ho han aconseguit obrint-se a tothom, a tothom sense excepció. Des del món dels participants més ampli fins a administracions, comarques i ajuntaments. També veient la importància social i econòmica més diversa que genera, si s'accepta que és també –altre cop ho sento pels puristes més recalcitrants– una activitat turística. I, com a tal, una font d'ingressos i desenvolupament.
L'excursionisme ha de trucar a portes, des de la Generalitat fins a TV3, des dels partits catalans que pensen en clau nacional fins als educadors. Des dels ajuntaments fins a comarques i centres d'estudi, des de potenciar esplais fins a fer-se visible i present a tot arreu. L'excursionisme va triomfar per tocar el cor i la fibra de la gent, ara, altre cop, en plena crisi, és una gran oportunitat per redescobrir la natura per a molta gent desencisada d'uns cants de sirena consumistes que són pa per avui i misèria per demà, i per avui.
