Encontres a la tercera edat

Vaig al bar, a un cafè d'aquests de tota la vida, d'aquells on hi pots entrar amb total llibertat. Diferents d'aquells locals d'oci nocturn que s'estilen ara en algunes ciutats on s'ha de passar pel filtre d'un pinxo amb audiòfon emmarcat dins d'un pedestal encintat que et diu que només deixen entrar els amics i coneguts (quin estrany negoci!). Al bar on prenc el cafè no hi ha res d'aquestes limitacions. Se m'apropa, sense guardar la distància reglamentària, un ancià, que pateix unes limitacions de mobilitat però que sempre ha estat molt àgil i llest amb la paraula. M'etziba que li agradaria que algú, com ara jo, li redactés les seves memòries. Uf, quina feina!

Es queixa que darrerament, des que està sol, l'entabanen i l'estafen i comença a relatar els darrers esdeveniments de la seva trajectòria. Aprofito, per complaure'l un xic, i relato un parell de capítols de les seves memòries, els més recents, que poden servir d'exemple i advertiments per a altra gent.

Penúltim capítol. Fa pocs dies va tenir la visita d'un tècnic del gas. El noi li va picar a la porta i li va dir que ja havia passat el dia abans i que no havia trobat ningú i que urgia fer la revisió. El meu company de barra el va deixar entrar amb tota confiança, li va mostrar on tenia les bombones i va seguir les instruccions que li donava l'operari. Seguint les seves directrius, l'ancià il·lús es va quedar en un racó de la casa aguantant una mena d'aparell que havia d'anar tocant com si fos un botzina per veure que no hi hagués cap fuita mentre el tècnic s'anava movent per l'habitatge. Quan va haver acabat li va cobrar una petita quota de 150 euros per la revisió. I quan va haver marxat, l'amo de la casa va descobrir que havia tingut un fuita important, però no pas de gas, sinó de capital. Li havien desaparegut les llibretes del banc amb els 1.000 euros, embolcallats a dins, que havia anat a treure el dia abans. Apa, l'havien robat. Cap als Mossos a fer la denúncia i esperar que anessin els policies científics per mirar de trobar les grapes del lladre, que vés a saber on deu parar ja.

Últim capítol. Després de l'esplomissada del revisor del gas, l'ancià solitari coincideix en un bar amb una dona de 37 anys, separada, mare de tres fills, que no se sap ben bé on són, que li dóna conversa i li fa saber que està molt sola i que estaria disposada a tenir cura d'un ancià com ell a canvi de trobar sopluig a casa seva. I tracte fet! (suposo que no m'explica totes les clàusules). Però... santa innocència! Em diu l'ancià que quan van fer el tracte la dona anava sòbria, però que ara, en el moment que m'ho explica, està esterrossada ben borratxa a casa seva i que no sap com fer-ho perquè l'abandoni. Li ha donat diners i tot. A banda d'oferir-me l'oportunitat única de redactar les seves memòries (suposo que en la joventut no devia ser tan gamarús), el bon home diu, amb una dosi d'ironia, es veu que l'humor no li han pres, que si esdevinc la seva assessora per no tornar a caure en paranys em posarà al seu testament. Li responc que tal com va pel món no caldrà ni que en faci, de testament, perquè va camí d'acabar ben plomat!