Una mina d'or
El dia 18 de gener, en aquestes mateixes planes de l'Avui, l'amic Hèctor López Bofill va publicar un article –plantejat com la primera part d'un text més llarg– que es titulava El crepuscle d'ERC. Argumentava que la necessitat del PSC de trobar un soci per fer fora CiU del govern de la Generalitat va generar, entre altres anomalies, que ERC s'allunyés dels seus postulats independentistes i adoptés una retòrica esquerranista, poc creïble però alhora imprescindible per justificar aquella decisió oportunista. L'estrany canvi de rumb no era de cap manera ideològic, ni obeïa a cap estratègia a llarg termini, ni tenia res a veure amb la voluntat de les bases del partit, sinó amb l'esquer de “la professionalització, prestigi social i benestar material que enlluerna els nous protagonistes de la vida pública”. Aquest factor, que en altres formacions representaria una qüestió més aviat secundària, és central en el cas d'ERC, degut, en part, segons Bofill, “a la seva manca de preparació tècnica, intel·lectual, i al baix nivell dels seus quadres”. En definitiva: el daltabaix d'ERC les passades eleccions no és el resultat de “la mala imatge de divisió del partit”, com assegurava l'ingenu argumentari propagat per la direcció, sinó pel divorci amb uns votants escarmentats amb una acció política que, literalment, contradeia el seu ideari.
En línies generals, aquesta versió dels fets –que Bofill, com a exmilitant d'ERC, coneix bé– s'ajusta al que ha passat en els darrers anys. Estic, doncs, plenament d'acord amb el que explica, però discrepo del tot pel que fa a mitja frase –només mitja, sí!– que diu: “...per bé que hi ha [cap a l'any 2006] unes circumstàncies òptimes per posar les bases d'un procés de secessió...” Ah, sí? I jo i milions de catalans sense saber-ho! Així que fa quatre o cinc anys podíem engegar un procés d'independència i no ens en vam adonar? Doncs sí que és una errada grossa i imperdonable, aquesta... A veure, a veure: què deien en aquell temps tots i cadascun dels estudis demoscòpics sorgits d'entitats públiques o privades, acadèmiques o extraacadèmiques, partidistes o no partidistes, catalanes o de fora de Catalunya? N'hi havia alguna –una de sola: no demano més– que permetés aventurar l'existència no dic ja d'una majoria sinó simplement d'una minoria àmplia a favor de la independència? Ja veuen que demano ben poc, que ho poso fàcil: ni tan sols parlo de majories; m'acontento amb segments realment significatius de la població. On eren, doncs, aquelles “circumstàncies òptimes”?
Sempre que he conversat amb Hèctor López Bofill, o amb el també amic Alfons López Tena, ens hem entès pràcticament en tot menys en aquest precís punt. Recordo un agradable dinar, fa un parell d'anys, en què no vam poder arribar a cap consens sobre aquest fet. La impressió era que ells coneixien l'existència d'una mina d'or que resoldria tots els nostres problemes per sempre més, però eren incapaços de mostrar-me com s'hi accedia. Els arguments eren molt atractius, però quan insistia en quina era la manera d'arribar a aquell lloc paradisíac, a aquella mina d'or, tot esdevenia vague i metafòric, confús i esquemàtic. És evident que Catalunya pot arribar a ser un estat independent, com també és evident que jo puc arribar a ser el propietari d'un Ferrari Testarossa (vermell, evidentment) i aparcar-lo davant del meu palauet a la Toscana. No la nega ningú, aquesta possibilitat. Només m'agradaria saber com es faria realitat en les actuals circumstàncies, no d'una manera difusa, genèrica i abstracta.
El 6 d'octubre del 1934 algú va creure també que existien unes circumstàncies òptimes per posar les bases d'un procés de secessió. Aquelles circumstàncies convulses eren infinitament més favorables a aquest procés que les actuals, i tot així la cosa va acabar envoltada de patetisme, d'escarni i d'impotència: ni tan sols va arribar a ser èpica. Això vol dir, ras i curt, que aquestes actituds no surten de franc, ara i fa setanta anys. Tenen un preu, i és altíssim. El patetisme, l'escarni i la impotència sense èpica del 6 d'octubre del 1934 a la plaça de Sant Jaume es va acabar convertint en la desolada frustració, i també en la vergonyosa docilitat, del 26 de gener del 1939 a la Diagonal. Hi ha un fil tristíssim que connecta ambdós estats d'ànim i els hi atorga una coherència depriment. Això és justament el que em neguiteja quan algú veu unes circumstàncies òptimes per posar les bases d'un procés de secessió que la immensa majoria de catalans no veiem en l'horitzó immediat, però sí, evidentment, en unes altres circumstàncies.
Quines són aquestes “altres circumstàncies”? Heus aquí una pregunta ben fàcil de respondre: les que marqui una majoria social real, no imaginària, i un context internacional favorable. A la mina d'or, s'hi arriba per aquest camí. Les falses dreceres –com ara la ridícula “declaració unilateral d'independència”– no només no porten enlloc, sinó que compliquen absurdament els projectes que sí que poden desembocar en alguna iniciativa política concreta. Acaba de sortir la paraula màgica: política. Al futbol, per exemple, les coses funcionen d'una altra manera. Amb un rebot casual es guanya el partit en el darrer minut, i tots contents: allí sí que tot és possible!. Tot és possible, emocional, esquemàtic, casual i planer: un pot ensopegar amb el camí que condueix al triomf, a la mina d'or, d'una manera sobtada, amb una simple puntada de peu. Per sort o per desgràcia, la política és una altra cosa.
